EL MAR I JO. TERCERA VIVÈNCIA

El MS Augustus va ser un transatlàntic construït el 1950 per a la Itàlia Line. Germà del MS Giulio Cesare, les dues naus van ser dissenyades per navegar la ruta Itàlia – Amèrica del Sud. El 4 d’agost de 1973 la Joana i jo, en una altra decisió dràstica que segurament conformaria el futur de la nostra vida, varem embarcar en l’Augustus amb ruta regular cap a Buenos Aires.
Aquella decisió va significar entre moltes altres coses, la meva tercera vivència amb el mar.

Des del desembarcament del Dédalo fins aquell embarcament a bord del Augustus, havien passat moltes coses, unes boniques i altres no gaire. A les boniques hi posaré sens dubte el naixement de la meva filla Mònica l’any 1971. A les lletges sincerament, tot i tenir-les presents, prefereixo oblidar-les.
Aquella nova decisió de la Joana i meva tenia el propòsit de començar una nova vida en un nou escenari, amb uns nous decorats i un nou guió.

Vam decidir fer el viatge cap a Sud-amèrica i no a una altra part del món bàsicament perquè primer de tot era lluny, en un altre continent i a més, el meu anglès de llavors era gairebé inexistent i el de la Joana el mateix, doncs de no haver estat així, el més lògic hagués estat anar a Austràlia. També varem decidir fer-ho en vaixell per evitar precisament, la immediatesa d’un viatge amb avió, doncs amb quinze oceànics dies per davant i sense presses, podríem anar reflexionant sobre aquell recent passat que anàvem deixant enrere i preparar-nos per aquell desconegut futur que s’anava acostant.

L’Augustus havia salpat de Nàpols i estava previst que fes escala a Gènova, Cannes, Barcelona, Lisboa, Rio de Janeiro, Santos, Montevideo fins a creuar el Mar del Plata i acabar el viatge a la ciutat del Plata, Buenos Aires. El vaixell era un autèntic transatlàntic d’aquella època que dibuixava un bonic i estilitzat casc donant-li l’aspecte d’un vaixell elegant i això si, molt diferent dels immensos creuers d’avui dia, que considero monstruosos hotels flotants.

Des de Barcelona, última escala mediterrània, rumb sud i amb navegació de cabotatge amb destí Lisboa,  ja havia passat un dia i mig quan ens disposàvem a creuar l’estret de Gibraltar, que tantes vegades abans havia jo creuat amb el Dédalo, començan així la nostra navegació oceànica fins la resta del viatge, rumb al desconegut destí on havíem decidit anar. La Joana i jo varem pujar a coberta per acomiadar-nos de la nostra Mediterrània, veure el penyal de Gibraltar i donar-li la benvinguda al gran Oceà. Era una nit clara i transparent i per això pujarem fins al mirador més alt del vaixell per poguer contemplar aquell bonic tros d’univers. Estàvem creuant l’estret i comentant aquell impressionant cel atapeït d’estels, quan un xicot barbut que estava al nostre costat amb la seva parella i també contemplant aquell bonic cel nocturn, ens va preguntar si érem armenis. Havia escoltat la nostra conversa i no podia identificar amb quin estrany idioma estàvem parlant.

No, no somos de Armenia. Somos catalanes. -l’hi vaig respondre.

La meva resposta encara va semblar confondre’l més. Va resultar ser un argentí que tornava al seu país acompanyat de la seva joveneta dona suïssa. Un paio grassonet, amb el cabell estil afro com era moda en els anys setanta i que pel que es veia, no havia tingut mai constància de l’existència de Catalunya. Encara que a Espanya hi emigraven molts argentins, ell tampoc coneixia Espanya i em va costar una mica donar-li a entendre que no es tractava d’un dialecte, com ell insistia a dir. Ens varem fer amics d’aquella parella que van resultar ser molt agradables així com uns bons companys de viatge.

Després de l’última escala, on varem fer una ràpid passeig per la sempre bonica Lisboa, salparem per endinsar-nos ja a l’Atlàntic, rumb a l’hemisferi Sud, on estaríem navegant durant uns llargs 11 dies sense albirar terra alguna, fins arribar a Rio de Janeiro, primera aturada a Sud-amèrica. L’Augustus tenia tres classes de passatgers: de primera, de segona i de classe turista. Nosaltres viatjàvem en segona classe també anomenada cabin class. Guardo encara un excel·lent record d’aquell viatge tant per la comoditat, per l’estat de la mar i també pels bons àpats italians diaris.

En un vaixell d’aquelles característiques, envoltats d’una certa comoditat i on tots anàvem a la mateixa destinació, no existien ni presses ni excuses que t’impedissin conèixer a gent, conversar i també iniciar possibles amistats. Per això hi havia temps per a tot, per originar converses amb altres passatgers, ja que cada un carregava la seva pròpia història a l’espatlla, per distreure’t llegint, sigui només per prendre el sol a la piscina, per veure alguna pel·lícula en italià o simplement per mirar embadalit des de la coberta l’Oceà i la blanca escuma que produïa la proa del Augustus. M’agradava passar molta estona mirant el mar com m’agrada encara fer-ho avui dia. I m’agrada encara més, veure’l com llavors, des de la coberta d’un vaixell navegant, perquè em relaxa el hipnòtic moviment del mar i em sorprèn sempre la seva immensitat, poder sentir la seva brisa i també quedar-me una mica encantat. Aparentment aquella contemplació semblava molt monòtona, però no era així. El mar canviaba constantment, a cada moment.

Enfront d’aquell Oceà i en aquella nova vivència amb el mar, és on també em van sorgir tots els temors i els dubtes. Em trobava navegant cap a un futur incert on la sort, la casualitat, l’esforç i la supervivència dependrien totalment de mi. Si, era jove i em tranquil·litzava a mi mateix convencent-me del fet que quan estàs lluny del teu país i de casa teva, segurament et surt una força interior que et permet sobreviure i adaptar-te allà on siguis.

Els dies anaven transcorrent en alta mar com transcorrien també les històries, il·lusions, petits i grans drames personals, que havien obligat a la gent que viatjava cap a Sud-amèrica a emprendre aquell viatge, tema sempre general en les converses que originaven les noves amistats. N’hi havia com nosaltres que hi anaven i n’hi havia d’altres que hi tornaven, amb il·lusions i projectes d’uns o amb dolor i el cor trencat d’altres. Amb l’Ariel i l’Ana María, la jove parella que al principi van pensar que érem armenis, passàvem moltes estones de conversa junts. Ells no anaven com nosaltres a Buenos Aires sinó que desembarcarien a Santos, perquè residien a São Paulo des de feia un temps. Ariel mai va comprendre perquè nosaltres havíem decidit començar una nova vida a Buenos Aires, quan l’Argentina segons deia, es trobava llavors en una situació econòmica desastrosa i com ja havia passat en altres ocasions, tot el país estava en fallida i per això, els joves necessitaven emigrar cap al Brasil o Europa per fer-se un futur més segur.

Després de set anys sota el règim militar d’Alejandro Lanusse, la recent instaurada democràcia a l’Argentina va ser enfosquida per friccions polítiques internes. Faltava una mica més d’un més perquè se celebressin les segones eleccions presidencials on Juan Domingo Perón, acabat d’arribar a Buenos Aires del seu exili espanyol, si presentava. Militars i peronistes, el país era una autèntica bomba de rellotgeria i tant a la Joana com a mi ens acolloníem en escoltar la situació del país al qual havíem decidit -d’una manera poc analitica-, començar una nova vida.
L’Ariel ens va proposar que si les coses no ens anaven bé a Buenos Aires, com a alternativa anéssim al Brasil, ja que aquest país, al contrari que l’Argentina, es trobava en una situació infinitament millor, no només hi havia més probabilitats de trobar una bona feina sinó que la cotització del llavors nomenat cruzeiro respecte a el dòlar americà, era molt més elevada que la del peso argentí i que per acabar-ho de complicar encara més, a causa de l’última devaluació, es trobaven en circulació els nous i els vells pesos. Amb aquests últims necessitaves centenars de milers per comprar una barreta de pa. L’Ariel mateix, havia emigrat cap el Brasil per totes aquestes circumstàncies i ara -deia- es trobava fantàsticament bé vivint a São Paulo.

Davant d’aquestes expectatives, vam decidir que ja que teníem el nostre viatge pensat fins a Buenos Aires, desembarcaríem i comprovaríem amb la nostra pell si la situació era tan dolenta com ens advertien. Llavors i un cop allà, ja decidiríem quina opció prendre. La idea inicial havia estat deixar a la nostra petita filla Mònica amb l’àvia Araceli fins quan nosaltres estiguéssim situats i un cop aconseguida feina i habitatge, l’àvia ens la portaria.

L’Argentina havia estat un dels principals països receptors del gran corrent migratori europeu, que va tenir lloc des de 1875 fins a 1950, aproximadament. Tots emigraven a l’Argentina, sigui per buscar fortuna o per buscar refugi de les guerres: jueus, portuguesos, italians, espanyols gallecs, alemanys. L’impacte d’aquesta emigració europea transoceànica, que als Estats Units també va ser molt gran, a l’Argentina va ser particularment intensa per la quantitat d’emigrants rebuts i per l’escassa població que hi havia al seu territori.

Al cap de 9 dies, vam veure terra per primera vegada, era Fernando de Noronha, un arxipèlag volcànic brasiler, pertanyent a l’estat de Pernambuco. Dos dies després, ja teníem a l’horitzó d’estribord la costa de Recife, que passant després per Salvador de Bahia, ja no l’abandonaríem fins a entrar un vespre, a la impressionant badia de Guanabara que protegeix la bonica ciutat de Rio de Janeiro.

Dias després, el 20 agost de 1973, en ple hivern, desembarcàvem al port de Buenos Aires, el més gran d’Amèrica Llatina i de tot l’hemisferi austral.

Corrientes
Avinguda de Corrientes 1973

La nostra primera experiència, després de desembarcar i passar les duanes de la Capital Federal, va ser la ‘timada’ que ens va fer el taxista que ens va traslladar des del port fins a un cèntric però senzill hotelet. El taxímetre funcionava amb pesos viejos i el trajecte el va cobrar amb pesos nuevos. En el nerviosisme del moment, que passava de l’acostumada calma a bord del vaixell, al bullici i estrès d’una gran ciutat, junt amb la distracció del canvi de moneda i sumat tot plegat a la picaresca -ja advertida- dels porteños, vam començar la nostra experiència amb aquell bonic ‘timo’.

Aquell Buenos Aires que vaig conèixer llavors, era una gran ciutat que et convidava a caminar-la i era molt pràctica per recórrer. Tots els seus cèntrics barris tenien un traçat simètric, herència de l’època colonial espanyola, pel que resultava fàcil orientar-se. Jo que m’havia elaborat una llarga llista d’agències de publicitat per sol·licitar entrevistes de treball, vaig recórrer a fons tot el centre de la ciutat, a peu o en el colectivo: Florida, Plaza de Mayo, barrio de Montserrat i San Telmo… per després menjar un plat de vermicelli en el popular Pippo i descobrir aquelles cafeteries clàssiques, de tota la vida, on la gent xerrava la tarda sencera amb només un cafetet.

En general, totes les agències de publicitat em van rebre molt bé prenen en consideració la meva oferta de treball encara que, com ja m’havia advertit Ariel, quedaven tots molt sorpresos que un creatiu d’Europa, hagués viatjat fins allà per sol·licitar feina, quan el que estava passant llavors era precisament tot el contrari, tenint en compte la que estaba cayendoa l’Argentina. A poc a poc s’anava constatant la fotuda realitat del país que quedava molt patent quan parlàvem de la remuneració econòmica pel meu possible lloc de treball. La Joana i jo vam fer molts números, tenint en compte el lloguer i les despeses que hauríem d’afrontar, ens varem adonar que amb aquells sous que m’oferien, hauríem d’estalviar durant més d’un any per aconseguir els diners que costava el bitllet de tornada de l’avió, tenint en compte que al cap d’un any el preu del bitllet podia també haver-se disparat, ja que el país, després de les successives devaluacions del peso, la inflació del 1973 ja era d’un 65%.

Aquestes tan evidents circumstàncies van constatar que el nostre futur a Argentina no era viable i per això, vàrem reconsiderar la invitació de l’Ariel i l’Anna Maria i mitjançant una carta (no eren temps d’e-mails) els anunciarem la nostra arribada a São Paulo en una setmana i acceptant molt agraïts, la seva estimada ajuda que ens havien oferit a bord de l’Augustus.
En total van ser quinze dies a la capital del Plata i molt segurs del que feiem, ara la nostra decisió va ser ‘fugir’ de l’Argentina el més aviat possible. Els diners que disposàvem llavors per les despeses inicials que havíem d’afrontar i que ens trobaríem sens dubte en el primer mes de la nostra aventura, no era precisament massa gran i amb el propòsit d’economitzar tot el possible i gastar el mínim en aquest altre viatge cap al Brasil vam decidir fer-ho en autobús, en lloc d’agafar un avió.

L’estalvi era important, per descomptat, però ens vam haver d’enfrontar a un interminable viatge d’autobús, per carreteres locals perquè no existien autopistes, amb el pas de diversos ports de muntanya, selves subtropicals i sense parades d’hotel, per fer una distància total de 2.980 quilòmetres. L’autobús, portava dos conductors que s’anaven alternant i jo portava posades unes botes de canya sencera, que no cabien a l’equipatge i que em van nafrar totalment els peus. Van ser tres dies dormint com podíem, un recolzat sobre l’altre en una ruta des de Buenos Aires pujant per la riba esquerra del Rio de la Plata fins a Santa Fe on un tunel subterrani travessava el riu fins a Paraná. Després un interminable recorregut fins a La Uruguayana, on entràvem al Brasil pel Paso de los Libres. Ja al Brasil, ens vàrem dirigir cap a Porto Alegre, després Curitiba i finalment, uf, la ciutat de São Paulo.

L’arribada ja de nit a l’estació d’autobusos va ser un autèntic alleujament i també va ser molt agradable veure a l’Ariel i l’Anna Maria que ens estaven esperant a la terminal. Aquest detall va ser molt important tant per a la Joana com per a mi, perquè diuen que la primera sensació és sempre la que compta i la nostra primera sensació a l’arribada a São Paulo va ser molt bona. Més endavant ens va explicar l’Ariel que quan van obrir les portes de l’autobús que vam arribar a la terminal, va sortir un tuf a tigre engabiat que els va tirar d’esquena.
Aquella nit vam sopar i vam dormir meravellosament bé. L’Ariel i l’Anna Maria ens van oferir una habitació del seu apartament de la Praça da República, fins que ens poguéssim valer de nosaltres mateixos i això va ser una excel·lent injecció de moral.

Brasil en aquells temps semblava que encara no començava a patir els efectes de la incipient crisi de petroli d’aquell 1973, però patia aixó si, una forta dictadura militar després del cop d’estat de 1964 i el seu president era llavors el general Emilio Médici.
Una sèrie d’esdeveniments econòmics estatals i en la indústria van promoure un anomenat “miracle brasiler” caracteritzat en un sostingut creixement de l’economia brasilera i un augment del producte interior brut a nivells no coneguts fins llavors, provocant de manera indirecta un increment de la classe mitjana i un major despesa en béns de consum. Encara que després, aquest anomenat miracle, no hauria de durar gaire. Però l’important és que llavors jo em trobava allà molt pletòric, i amb un canvi del cruzeiro respecte el dòlar, francament bo.
Al cap de deu dies de la nostre arribada a São Paulo, jo ja havia trobat feina en una important agència de publicitat com a director d’art i el que és més important, amb un sou bastant interessant.

Això ja va ser suficient perquè poguéssim desconnectar-nos d’aquell cordó umbilical i poguer abandonar l’apartament dels nostres amics, llogar un pis a l’avinguda Alameda Barros, sol·licitar la nostra residència al país i sobre tot, fer venir a São Paulo a la nostra filla Mònica acompanyada de l’àvia Araceli.

Ja feia un any que érem al Brasil i aquella visió de la meva tercera trobada amb el mar s’havia dissipat completament. Era conscient que des del desembarcament a Buenos Aires fins a la meva arribada a São Paulo havia deixat de sentir la seva presència, com a testimoni dels meus esdeveniments, encara que fins aleshores, les coses tampoc m’havien anat gens malament. Tot i així també vaig tenir moltes ocasions de contemplar l’Atlàntic durant les nostres incursions a Santos o a Caraguatatuba, on vàrem acampar en les seves salvatges platges diversos finals de setmana i també vam estar deu dies, enmig de l’incontrolat enrenou del carnaval de Rio. Tot semblava anar molt bé, els mals temps havien quedat molt enrere i res indicava que les coses haguessin d’anar a pitjor, però hi havia alguna cosa dins meu que em feia sentir lluny. I aquesta sensació la tenia molt més arrelada la Joana que jo. Quan llegíem els diaris o veiem la tele, qualsevol notícia que vingués d’Europa, la sentíem i fèiem nostra. No importa que hagués passat a Alemanya o a Dinamarca, era d’Europa, casa nostra. I d’això al Brasil en diuen tenir saudade.

Teníem bastants amics i vivíem bé, però a poc a poc i suposo que influït per la Joana, vàrem començar a teixir de mica en mica la nostra propera decisió. Però la saudade no la teníem ni de Barcelona ni d’Espanya. Era una saudade de tornar a on les coses, els paisatges, les distàncies i les desgràcies no fossin tan grans com eren en el Brasil, on tenien: o melhor futebol do mundo, o estadio mais grande do mundo, o ponte mais largo do mundo, o rio mais poderoso do mundo… i així molts.
Sentíem saudade de les coses més petites i assequibles, dels serveis públics que funcionaven i arribaven a l’hora, dels cinemes més petits, de les avingudes més estretes i curtes per poder-les passejar i també de la sensació que dóna una certa seguretat ciutadana.

I per afegir-hi més llenya, la Joana m’insistia: -Ara que falta poc perquè la Mònica comenci a anar a l’escola, m’agradaria que aprengués les primeres coses, a llegir i escriure, a Europa.-
Com sempre, dit i fet. Ara érem una família i vaig preparar a consciència el meu retorn a la mitificada Europa, que per raons d’idioma, ambient i clima, va resultar ser Itàlia. I la ciutat Milano, on es concentraven les agències de publicitat multinacionals més importants del país. Si a São Paulo ens havia anat tot bé, no hi havia raons per pensar que a Itàlia les coses no poguessin també ser així. A més, suposant que tot sortís molt, molt malament, d’Itàlia a Catalunya es pot anar caminant i això és un autèntic consol.

No vaig tornar en vaixell, es clar. Aquesta vegada ho vaig fer tot sol en un DC-10 d’Alitalia, per trobar feina i pis i perquè un mes després a continuació, ho faria una altra vegada en vaixell, la Joana amb la nostra filla Mònica.

La Joana per cert, estava en estat.

 

Tags: NAVEGACIÓ

Entrades similars