Eberswalde cràter

Capítol IX

 

El retorn a la Terra està previst per demà sol 10, a les 18:45.
Avui a trenc d’alba, he sortit de la PMM4 per emprendre el meu recorregut més llunyà des de la nau. Ni més ni menys que una distància de 12 quilòmetres que és la que em separa de les muntanyes més altes que conformen una part de les parets de l’immens cràter Eberswalde. Tota aquesta zona, com justament s’ha pogut comprovar amb les meves perforacions del terreny, està identificada com una de les que més probabilitats té de contenir aigua subterrània, juntament amb la del pol nord i pol sud. Per això la meva missió avui, consisteix a identificar regions de potencial interès astrobiològic per a les futures missions que hi desembarquin. Ara estic escanejant tota la zona amb visions de 360º en infraroig perquè després, els científics de la NASA, puguin confeccionar els seus mapes estratigràfics i geomòrfics d’aquest costat del cràter.
Tenint en compte la irregularitat del terreny, que obliga a moure’m serpentejant obstacles, que tinc de parar-me cada 500 metres per escanejar la zona durant cinc minuts i que en joanet no corre a més de 15 km l’hora, per fer tot el recorregut d’anada i tornada necessitaré ben bé tot el dia.
Ja he recorregut gairebé la meitat del trajecte i és curiós comprovar com fins ara, no m’he creuat amb cap zona de dunes de sorra com en la que es troba situada la PMM4. Sembla fet expressament. Mira que és gran tot això i he hagut d’anar a espategar just damunt la sorra.
I mentre vaig avançant pel terreny pedregós, penso en el curiós fenomen que ja vaig comentar en un altre recorregut anterior, referent a la sensació constant de sentir-me observat. Ja no són només les capritxoses formes d’algunes roques i la projecció de les seves ombres. És encara més concret. És com quan érem nens i jugàvem a fet i amagar, i intuïes que hi havia algú darrere teu. Et giraves ràpidament i veies just el moment que s’amagava. Doncs aquest moviment fugaç, que alguna cosa s’amaga ràpidament quan em giro cap a enrere, l’he tingut diverses vegades.
Sé perfectament que estic sol en aquest planeta i penso que es precisament aquesta solitud, la que m’està jugant la mala passada de fer-me veure al·lucinacions i endevinar moviments on no n’hi han. Ja he après que el vent fa constantment curiosos remolins amb la pols de la superfície i que la NASA els anomena devils (diables), però el que jo dic no té res a veure amb aixó. Prefereixo seguir pensant que són al·lucinacions de la meva ment, abans que possibles marcianets, doncs a Houston no vaig fer cap curset ni cap simulació que estigués relacionada amb extraterrestres.
 Apart d’aixó aquest esperem, solitari planeta, no deixa de sorprendre’m cada dia. Si el color predominant del paisatge és l’ocre vermellós produït per la gran quantitat de pols d’ òxid de ferro, aquesta nova zona que estic explorant ara, el terreny ha adquirit un bonic color gris blavós. Per curiositat, he analitzat una petita mostra del terra i, encara que el resultat de l’anàlisi m’ha semblat incomprensible, he comprovat que en definitiva, es tracta d’una gran varietat de fil·losilicats.
A causa que el cràter Eberswalde va ser un ferm candidat en la selecció de llocs per a l’aterratge de la Mars Science Laboratory Mission (MSL), existeix una enorme quantitat d’informació geològica a la Terra, de tota aquesta zona. Encara que, finalment el Curiosity no va aterrar aquí i per aquest motiu, després d’uns anys, mi han enviat a mi. Per cert, m’hauria encantat trobar-me un dia amb el col·lega Curiosity, almenys ens hauríem fet bona companyia.

Observant aquests vasts paisatges buits resulta fàcil imaginar que en altres temps el planeta va poder estar habitat. Miro al cel i veig unes majestuoses aus que es dirigeixen cap a l’oest, mentre un grup de genets creuen veloços aquesta gran vall que tinc al davant. Genets potser d’alguna poderosa ciutat propera, que pertany al gran imperi que amb mà dura, governa un emperador. Imperi que en els propers segles desapareixerà, perquè el gran déu Sol, gelós del poder de l’emperador, destruirà la tènue atmosfera de Mart. El gran imperi s’ensorrarà i tots moriran. El bell Mart quedarà convertit en un àrid i polsegós planeta, solitari per sempre més.
Històries semblants a aquesta, al planeta Terra hi ha moltíssimes. La Bíblia va disseminar la teoria monoteista de la història, afirmant que el món està governat per una única deïtat totpoderosa que es preocupa, per damunt de tot, de mi i de les meves activitats. Si passa alguna cosa bona, ha de ser un premi pels meus actes. Qualsevol catàstrofe serà amb seguretat un càstig pels meus pecats.
La civilització humana ha escrit la seva història, basant-se en relats i mites inventats. Els relats ficticis són els fonaments i pilars de totes les societats humanes. A mesura que la història avançava, els relats sobre déus, nacions i imperis es van fer tan poderosos que van començar a dominar la realitat objectiva. Lamentablement, la fe cega en aquests relats va suposar que els esforços humans se centressin sobretot a augmentar la glòria d’entitats fictícies com déus i nacions, en lloc de millorar la vida dels éssers conscients reals.
Per primera vegada en la seva història, la humanitat ha aconseguit un important progrés científic i un gran creixement econòmic. La humanitat posseeix molt més poder que mai abans. A més, encara que lentament, l’homo sapiens està aconseguint desempallegar-se dels relats, mites i religions inventades fa mil·lennis i substituir-los per un humanisme modern que a poc a poc està conquistant el món. Una nova creença que venera la humanitat i espero que exerceixi en un futur pròxim, el paper que Déu exercia en el cristianisme i en l’islamisme i que les lleis de la natura exercien en el budisme i en el taoisme. Mentre que tradicionalment el gran pla còsmic donava sentit a la vida dels humans, l’humanisme inverteix els papers i espero que siguin les experiències dels humans, les que li donin sentit al gran cosmos.
Però de fet, com més augmenta el coneixement humà, més matèries primeres i energia es necessiten, i tant el progrés científic com el coneixement econòmic tenen lloc en un planeta amb una biosfera fràgil, on a mesura que més s’obté d’ell, més es desestabilitza l’ecologia. Aquesta és l’única i veritable espasa de Dàmocles de la humanitat: que el progrés i el creixement acabin destruint l’ecosistema. Una catàstrofe ecològica causaria la ruïna econòmica, agitació política i una caiguda del nivell de vida, i fins i tot podria amenaçar l’existència mateixa de la civilització humana.
Paradoxalment, tota la història de la humanitat, la seva evolució, les seves creences, els seus temors i els seus mites, vistos des d’aqui, a 70 milions de quilòmetres, no són més que un brillant puntet blau en el firmament, i res més.  Penso que, durant la nostra estada infinitesimalment breu en aquest brillant puntet blau del firmament marcià, ens capfiquem i  fanfarronegem d’això o d’allò, i després ja no se sentirá res més de nosaltres, llevat que aconseguim salvar la Terra i que començant per Mart, comencem a conquerir l’Univers.

El dia ha passat molt de pressa. Demà finalment, s’iniciará el retorn la Terra. La NASA no m’ha comentat encara ni com ni quan procediran a la meva desconnexió amb joanet. Suposo que una vegada que la PMM4 s’hagi acoblat al mòdul principal que està orbitant, llavors han de procedir ala meva desconnexió i es donarà per acabada la meva missió a Mart.
Espero recuperar el meu adolorit cos de Houston que segurament s’haurà aprimat bastant.
Aquesta tarda he parlat diverses vegades amb control de Houston i els he anunciat que, un cop acabada la meva missió en aquesta zona, procedeixo al meu retorn a la PMM4.
És una plàcida tarda marciana. Al cel s’aprecien uns núvols estirats i vermelles semblants als cirrus.
Mentre retorn pensant en la humanitat, la meva humanitat, penso que en aquest segle XXI potser crearem més ficcions poderoses que en qualsevol era anterior. Amb ajuda de les noves tecnologies aquestes noves ficcions controlaran la nostra existència i segurament seran capaços de modelar els nostres cossos, cervells i ments, creant sencers mons virtuals. Diferenciar la ficció de la realitat i la religió de la ciència serà molt més difícil, però també més essencial que mai.

La Terra des de Mars i Mars des de la Terra

 

 

Pròxim Capítol X:  go home