MOROS, CRISTIANS I CYBERISLAM

No m’agrada parlar del que no sé, sobretot no m’agrada parlar del que no pertany a la meva vida. El que, en tot cas, ho podria fer només per encàrrec. Però aquest matí m’he despertat com tants, amb la notícia de Niça. Un atac que pertany a la meva vida?
Aquí a Mallorca en menys de dues setmanes, just el 2 d’agost, començaran a Pollença les típiques festes de moros i cristians com també ho faran en molts altres pobles del País Valencià per a commemorar les diferents batalles que es van lliurar al segle XVII durant la Reconquesta, on els regnes cristians hispànics van reconquerir els territoris ocupats pels moriscos, o bé van defensar als seus pobles dels atacs de la pirateria barbaresca per part de la població civil, com va ser el cas de Pollença. Tot aquest sidral commemoratiu que inclou també tot el període de rebel·lions sarraïnes, culminen sempre i cada any, amb l’expulsió simbòlica dels dolents moros i la victòria dels bons, o sigui dels cristians.
I mentre cada estiu es celebren pels pobles aquestes poc rigoroses epopeies històriques de moros i cristians, sovint oblidem que islam i cristianisme són dues religions monoteistes abrahàmiques que comparteixen el mateix Déu i els principals dogmes però actualment amb dues concepcions del món molt diferents i oposades. Mentre l’islam ha romàs atrapat en les seves pròpies contradiccions social-teològiques, a Europa el cristianisme catolicisme, malgrat també les seves profundes contradiccions, han costat moltes lluites i patiments per separar l’estat de la religió i aconseguir la llibertat de la qual avui es gaudeix. Llibertat i avantatges obtingudes d’una lluita, guanyada després de molts combats contra els nostres propis fanatismes, en què molta gent va donar la vida.
Mentre Occident es desenvolupava cada vegada més laic, els seus clergues de mala gana, van anar claudicant davant les idees il·lustrades i la llibertat del ciutadà. Per contra l’islam, fèrriament controlat, la separació entre església i estat ha estat i és encara impensable, no renunciant a regir tots i cada un dels aspectes de la vida personal dels seus creients.
Però dins d’aquesta simplificació precipitada que intento fer de l’islam, hi ha una dada essencial i és que dels 1,600 milions de musulmans que hi ha al món, aproximadament quatre cinquenes parts d’ells s’identifiquen com sunnites i una cinquena part com xiïtes. Aquesta divisió, que es remunta a l’època posterior a la mort del profeta Mahoma i que va detonar per la disputa sobre qui havia d’heretar el suprem comandament religiós i militar de la comunitat dels creients, va generar una fractura que es va manifestar en diferents desenvolupaments doctrinals i interpretatius del text alcorànic, el mateix que en rituals i veneració d’herois i líders religiosos diferenciats. La divisió no només determina les complexes relacions a l’Orient Mitjà, sinó que representa avui dia una de les majors amenaces per a la seguretat del planeta. Si bé la immensa majoria de aquests milions de musulmans, tant sunnites com xiïtes, no s’adhereixen a les visions extremes dels islamistes radicals, el segment minoritari i molt actiu que sí que ho fa i que la seva visibilitat en les últimes tres dècades ha crescut notablement, s’ubica tant en el sunnisme com al xiisme. El brutal activisme terrorista i la seva exportació a diferents regions provenen per igual de les dues corrents. Així, l’Iran dels aiatol·làs el practica mitjançant forces pròpies i les que patrocina en altres àmbits xiïtes com és el cas de l’Hezbollah. En el cas sunnita, destaquen per descomptat, Al-Qaida, les quals accions terroristes són ben conegudes i l’ISIS o Estat Islàmic actualment focus d’una campanya militar que es caracteritza pel seu salvatgisme i la seva bogeria dirigida per igual contra musulmans xiïtes que contra “infidels”.

Com es pot explicar la participació de centenars de joves, molts d’ells europeus, a les files d’Al-Qaida, primer, i de l’Exèrcit Islàmic, després?

Crec que la resposta a aquesta pregunta és, sense cap dubte, internet. L’abundància i diversitat de continguts islàmics que internet posa a disposició dels usuaris és enorme, així com una quantitat ingent d’informació i possibilitats de comunicació. Els usuaris han trobat una font d’informació sobre l’islam amb una accessibilitat i immediatesa que abans de l’aparició d’internet era impensable. Cal tenir en compte que en l’època prèvia a l’aparició de la xarxa, la informació relacionada amb l’islam era pràcticament exclusiva de l’àmbit musulmà i d’experts en la matèria.
Hi ha molts joves europeus, i no necessàriament són tots fills d’emigrants, que arriben al cyberislam procedents de moviments antisistema, que no han fet l’acte de conversió a l’islam, però que s’han creat una identitat islàmica a internet, on diuen que són musulmans i actuen com si ho fossin. Joves que s’han fabricat un àlter ego islàmic virtual i que busca en aquests fòrums el reconeixement que no sempre tenen en la vida real. El problema és que com més extremistes es mostren, més reconeixement obtenen.
Amb això no vull dir que tot el cyberislam sigui de caràcter terrorista, però és evident que molts grups radicals, com l’ISIS, han trobat en aquesta plataforma, un excel·lent mitjà per a la captació i el reclutament de joves.
En els últims mesos, però sobretot després dels atemptats jihadistes de novembre a París i el d’abans-d’ahir a Niça, s’atribueixen a la radicalització de certs militants en grups ‘salafistes’. No obstant això, que jo sàpiga, el salafisme no és un corrent terrorista ni és una banda armada. És un moviment de renovació religiosa, basada en el retorn a l’islam dels avantpassats. Però són els que polaritzen i reben totes les acusacions d’occident com a responsables teòrics i pràctics dels atemptats terroristes. El mateix primer ministre francès Manuel Valls ha fet nombroses declaracions en aquest sentit (“estem en guerra contra el salafisme”) i recomana el tancament de les mesquites salafistes, a les que considera focus de radicalització. D’aquesta manera, es criminalitza a tot un corrent musulmà i s’estén la sospita cap a tota persona que acudeixi a certes mesquites, vagi vestida amb un nicab o es deixi créixer la barba. I és en aquest corrent anti islàmic que internet també es converteix en una extraordinària eina per alimentar la creixent islamofòbia a tot l’occident.
Es tracta de la construcció d’un nou enemic de les democràcies per part de les instàncies polítiques del poder. Caigut el mur de Berlín i dissolta l’amenaça comunista, des de l’OTAN i la UE es va construir la immigració com a amenaça potencial. En l’actualitat, l’amenaça genèrica atribuïda a la immigració es focalitza de manera inequívoca sobre el concepte de “són moros”. La paraula Jihad causa pànic i el pensament d’homes barbuts amb l’Alcorà en una mà i el Kalashnikov en l’altra probablement assalti la ment de molts.
És el primer pas d’un camí molt perillós: identificar l’enemic, humiliar-lo, deshumanitzar-lo i assassinar-lo. Els mitjans de comunicació també treballen sense descans per crear aquesta por en els cors del públic occidental.

Mentrestant, aquí a Pollença, entre moros i cristians, tot ja està escrit. L’acció començarà a la plaça de l’Almoina, amb la trobada de Joan Mas, líder dels cristians i Dragut, cap dels otomans amb el seu lloctinent. Després del famós crit de Joan Mas implorant: Mare de Déu dels Àngels, assistiu-mos. Pollencins, aixecau-vos, que els pirates ja són aquí!, tindrá lloc l’esperada envestida entre moros i cristians i començarà la batalla.
Els moros retrocediran pel carrer Major i en arribar a Can Nogués s’incorporará a la batalla l’Ajuntament Vella, és a dir, l’antiga universitat amb el batle reial. En arribar a l’església de Sant Jordi, es realitzarà un altre combat que representa l’alliberament de les dones, homes i nens que els moros havien segrestat allà. La batalla continuarà fins a l’antic camp de futbol, on tindrà lloc l’últim i definitiu enfrontament. No cal dir que en el simulacre de combat no hi faltarà el mesclat (palo amb cassalla), que la seva forta olor barrejada amb la de la pólvora, li dóna un característic tuf a la batalla.
I com cada any després de la victòria, Joan Mas arrabassarà a Dragut la bandera corsària de la mitja lluna i es dirigirà a la parròquia amb la resta de cristians, on s’anunciará un tedèum per donar gràcies a la Verge per la victòria.

mic_pollença
Moros i cristians a Pollença.

moros i cristians

 

 

 

Tags: MALLORCA

Entrades similars