Bruixes, bruixots i xuetes

La primera gran virtut de l’home va ser el dubte i el primer gran defecte la fe   (Carl Sagan)

Feia temps que em venia de gust escriure un post dedicat als albiraments d’ovnis i abduccions a Mallorca perquè havia llegit alguns casos francament divertits i assenyalar, de passada, que la febre de la ufologia que va néixer el 1947 i va tenir un període d’auge d’algunes dècades, gràcies a la nova tecnologia humana que sorgia llavors i la influència de la cultura popular i també del lobby d’alguns grups interessats a difondre la “explicació extraterrestre”, però que a partir del 2010 va començar la desaparició gradual de casos d’albiraments. Una tendència que ha anat en augment fins als nostres dies i a nivell mundial.
No obstant això, mira per on i buscant per internet, em vaig trobar amb un tema molt més substanciós i real que els extraterrestres, com són les bruixes, els bruixots i els fetillers de Mallorca. I com és lògic, seguint el mateix fil, vaig arribar a la santa inquisició i, de la inquisició, vaig arribar a un interessant document publicat per la Universitat de les Illes Balears, on es detallen amb noms i cognoms, pèls i senyals, tots els processos a les pràctiques de bruixeria realitzats pel Sant Ofici a l’illa d’aquell temps.

El document està basat en el Directorium Inquisitorum, també anomenat Manual de l’inquisidor que és l’obra més important que va escriure Nicolau Eimeric en el 1376. Eimeric, nascut a Girona, va ser un famós teòleg catòlic i inquisidor general de la Corona d’Aragó durant la segona meitat del segle XIV. En el seu Manual de l’inquisidor descrivia els protocols a seguir per descobrir a les bruixes i els bruixots i d’aquesta manera, poder-los acusar.
Eimeric en la seva obra, considerava a la bruixeria com una forma d’heretgia, una definició important, ja que l’inquisició tenia el mandat de suprimir l’heretgia. Per escriure-ho, va emprar molts textos de màgia que havia confiscat anteriorment dels acusats de bruixots. També va descriure diverses pràctiques màgiques prohibides, inclòs el bateig d’imatges, la fumigació del cap d’una persona morta, tirar-li sal al foc, cremar cossos d’animals, conjurar esperits, invocar noms, barrejar noms d’àngels i dimonis i també la quiromància. A més de descriure les pràctiques més comunes de la màgia, Eimeric també va detallar les formes d’obtenir una confessió, incloent-hi procediments de manipulació psicològica primitives, a més de la tortura, de la qual va afirmar «Tormentum sunt fallaces et inefficaces», és a dir, «la tortura és enganyosa i ineficaç». No obstant això va ser el primer inquisidor que es va saltar la prohibició de l’Església Catòlica de torturar a una persona dues vegades. Va interpretar la directiva de forma laxa, permetent sessions de tortura separades per càrrecs diferents d’heretgia.
El Directorium Inquisitorum es va convertir doncs, en el manual imprescindible per a qualsevol inquisidor europeu durant el Renaixement i el Barroc.

És convenient dir que a primera vista sembla que la principal diferència entre bruixa i fetillera és que la primera té pacte amb el diable i la segona no. En parlar de bruixes, apareixen contínuament referències a la fetilleria, per la qual cosa es pot afirmar que la bruixa se serveix de encanteris per aconseguir els seus fins. Per tant, és una fetillera. Totes les bruixes són fetilleres, però no totes les fetilleres són bruixes.

He trobat nombroses referències on per a l’església de l’inquisició, la dona apareix inferior i lasciva, i per tant procliu a plaers i venjances, forçosament està predisposada a la bruixeria i eren moltes vegades condemnades per connivència amb el diable.
“Les bruixes ordinàriament són dones, per la seva lleugeresa i fragilitat, per la seva luxúria i per l’esperit venjatiu que en elles sol regnar”

Realment a Mallorca hi va haver relativament pocs casos registrats de bruixes. La majoria de processos que va realitzar el Sant Ofici a l’illa van ser per casos de fetilleria.
En aquells temps existia una demanda molt important per aconseguir alteracions en el transcurs dels esdeveniments, des-de guarir malalties a enamorar, passant pels enverinaments. La gran abundància de vídues que hi havia en aquesta època les obligava a trobar solucions màgiques o de qualsevol tipus per a la seva supervivència i un dels problemes socials més greus que podia tenir una dona era quedar embarassada de l’amant.

Segons el Manual de l’inquisidor els vidents i endevins no havien de ser objecte d’investigació, encara que assenyalava que podien arribar a ser heretges si aquests incorrien en alguna d’aquestes dues vessants:
Un endeví herètic era aquell que feia servir sortilegis herètics (barrejant elements sagrats amb altres profans) i els sortilegis amb pactes amb el dimoni. Un endeví també podia ser un heretge per les formes: amb dimonis, somnis, nigromància (conversar amb morts), geomància, hidromancia, aeromancia, piromancia, sacrificis amb animals, etc.
I els curanderos es trobaven molt al limit de la llei. Per exemple, Antonio Ballejo un aragonès que vivia a Alaró va ser condemnat per curar amb encanteris i certes oracions. Per curar, utilitzava el cap d’un gat (acabat de tallar), amb la sang i amb alguns òrgans feia un empastament que barrejava amb clara d’ou i l’aplicava sobre la ferida mentre realitzava oracions.

El Sant Ofici de Mallorca també ens diu:

En el 1598 la Santa Inquisició va processar a Miquel Fiol, mercader català, per usar pocions d’una bruixa, concretament un beuratge d’oreneta i ratpenat que havia donat a una dona i així “aquesta aniria després amb l’home que l’hi hagués donat”.
També el cas de na Catalina Floreta, un dels més llargs i complicats de Mallorca, amb dotze processats i amb càrrecs greus. Una barreja de recerca de tresors, dimonis, encanteris, exorcismes, aparicions, sortilegis, etc. que no puc detallar aquí per manca d’espai. Na Catalina Floreta va ser condemnada a sortir en ruc de la ciutat al seu exili i a rebre 200 fuetades. El sortilegi més comú utilitzat per Floreta:
No és cera això que estic Cremant
És el fetge, el cor i la melsa d’un cà , allò que crem.

Com es pot apreciar, gossos i gats ho tenien bastant xungo en aquells màgics temps.

El 1623 la Inquisició va obrir un procés contra na Maria, esclava de Joan Sinceil, d’Eivissa i, “… de nació de moros …” doncs oferia els seus serveis “… per saber de certes persones que estaven absents d’aquesta illa d’Eivissa prenia una escudella i una candela de cera beneïda, i tornant-se a una imatge de Santa Magdalena resava certes oracions i veia les persones llunyanes ..
Més tard i pel mateix motiu ho va ser na Joana Morell, de Palma, na Margalida Garrel de Muro ho va ser per utilitzar per arts amatòries: na Catalina Capó, na Joana Abrines, na Catalina Viu, en Joan Palou, na Teresa Canyellas …na Joana Cerdà a la qual es acusar d’haver embruixat a una dona que es va descobrir per un exorcisme. na Joana Arbona, resident a Sóller, A Menorca, un gran nombre na Mariana Tartay, na Catalina Gornés, na Joana Sintes … A Eivissa … etc, etc. (Quasi tot dones).

A mesura que anava llegint els casos, així com els sortilegis i oracions que utilitzaven, no he tingut més remei que decantar-me a poc a poc del costat de l’inquisidor.

Fins a finals del mateix segle l’església mallorquina va destinar importants recursos per a la conversió dels jueus residents a l’illa, però els seus èxits van tenir un caràcter gairebé anecdòtic i sense conseqüències sobre l’estructura social. Aquesta situació es veuria trastocada a partir de 1392, amb l’assalt a les jueries, les predicacions de Sant Vicent Ferrer el 1400 i la conversió de la resta de la comunitat jueva. Aquests esdeveniments van crear situacions de risc i perill col·lectiu per les quals es van produir les conversions al cristianisme en massa que van donar lloc al fenomen social dels jueus conversos, coneguts a Mallorca com els xuetes.
A causa que les conversions van ser sota coacció, una bona part dels xuetes van continuar amb les seves habituals pràctiques comunitàries i religioses tradicionals i aquí no ha passat res.
Fins que van desembarcar a Mallorca els primers inquisidors de l’acabat d’estrenar tribunal que he al·ludit abans, de la Corona d’Aragó.
De res van servir les queixes de la comunitat xuetona, ja que l’objectiu clar dels nouvinguts inquisidors era evitar el cripto-judaisme.
Per ser suaus i dir allò de jo ja t’havia avisat, primer van aplicar els anomenats Edictes de gràcia, que consistien en un procediment d’autoinculpació per heretgia que permetria als xuetes autoinculpar-se evitant condemnes més severes.
Gràcies a aquests edictes de gràcia dels inquisidors no només van aconseguir que 560 xuetes reconeguessin pràctiques judaiques sinó que a més van obtenir els noms de la major part de judaïtzants mallorquins, sobre els quals la inquisició va exercir una duríssima activitat punitiva.
1544 van ser reconciliats, 455 van morir uns i fugitius altres i 82 van ser ajusticiats i cremats vius.

Com bruixes.