El seient de classe turista, va ser molt còmode durant tot el viatge, perquè estava situat al costat d’una de les sortides i vaig poder estirar les cames durant tot el trajecte. Quan l’avió va aturar els motors davant de la terminal i la comporta es va obrir, una bafarada d’aire calent i humit em va colpejar la cara. Un combinat d’olors a canyella, coriandre, curri i comí a la vegada, es va apoderar de les meves fosses nasals fins ben andins del cervell i ja no em va abandonar en tota l’estada en aquell increïble país. Com no hi havia fingers que amb l’aire condicionat servissin de transició, vaig haver de baixar del enorme 737 per l’escala i accedir a un dels autobusos que estaven esperant abaix. Quina calor tan humida i quina olor tan penetrant! Mentre els pantalons texans semblaven bullir, en el braç que em subjectava a la barra, si van posar tres o quatre mosques colloneres que van decidir quedar-se.
Mentre l’autobús es dirigia a la terminal de l’aeroport de Bombai per passar el control de passaports, vaig pensar amb el poc informat que estava d’aquell país. Durant el llarg trajecte des de Frankfurt a Bombai, només havia estat pensant en tot el conjunt de països que formarien part d’aquell improvisat viatge al voltant del món. I ara, havia arribat al primer destí d’un país pel qual no havia sentit el mai el menor interès.
Sempre m’he definit a mi mateix com un llop solitari i una vegada més, estava començant aquell viatge, totalment sol. El meu pressupost era molt discret ja que en aquells temps jo no anava massa folgat de diners.
Passat el control, em vaig dirigir al taulell de l’oficina de turisme per demanar la direcció d’un hotelet que fos cèntric i baratet.
El recorregut des de l’oficina de turisme, dins el mateix aeroport, fins a arribar al carrer em va semblar interminable perquè vaig estar totalment envoltat de nens que no em deixaven ni caminar; uns que demanaven monedes i altres que s’oferien a fer-te de guia o a vendre’t qualsevol cosa..
Vaig arribar a un hotelet que semblava cèntric, però potser fins i tot, massa senzill, vaig pensar. El taxista no em va deixar a la mateixa porta perquè el carrer estava totalment ocupat d’una gran gentada i era impossible passar. Era com si fossin ocupes del carrer i tenien instal·lades fins i tot tendes de colors amb gent vivint dins o almenys això em va semblar. Cuinaven, escalfaven el te i cremaven encens al mateix mitg del carrer, amb fogonets de carbó i molt fum.
Una vegada vaig deixar el meu petit equipatge a l’hotel, vaig sortir per donar una volta pels carrerons de la zona. El terra era ple d’escopinades de paan, una herba que es mastega i que després s’escup, produint una addicció semblant a la del tabac.
Em va impactar la imatge d’un gran corb negre enmig de la gent que ho ignorava totalment, disputant-se amb desnodrit gos, un tros de carronya. Es veien molts gossos per la ciutat, coixos, apallissats, marcant les costelles, amb moltes parts del cos danyades i amb una terrible expressió de tristesa en les mirades. Com amant i defensor d’aquests animalets, allò em va doldre i després em vaig assabentar que aquell maltractament concret dels gossos ve originat per una creença hindú que són la reencarnació d’humans que van ser lladres i delinqüents en vides anteriors.
Aquelles primeres i aclaparadores sensacions que transmetia Bombai a tan sols unes cantonades del hotel, amb tanta gent pobra dormint al carrer, pidolant, que et miraven amb ulls tristos de desolació i sempre envoltat amb desenes de nens esparracats demanant monedes. A cada racó hi veies gent fosca i grisa camuflada amb aquelles parets també fosques i grises, plenes de trastos i escombraries, em van afectar molt i em va produir una profonda sensació d’angoixa. I de sobte, enmig d’aquell tremend paisatge, paisatge que era una pintura del Bosco feta realitat, apareixia la vaca passejant pel ben mig com si res i sense que ningú s’immutés.
Tan sols unes hores de vol em separaven d’aquella punyent visió que tant diferia de la ciutat origen del meu viatge i l’impacte rebut em resultava difícil d’assimilar, doncs era com si de cop i volta, hagués fet un viatge en el temps a l’Edat Mitjana.
Aquella nit em va costar molt dormir, no només pels enormes escarabats que vaig trobar a la meva habitació sinó per la sensació que hi havia dins meu. Vaig trucar a la recepció per dir-los que tenia escarabats i al cap d’un moment va arribar un nen que mentre s’enfotia del meu fàstic per aquells enormes insectes, es va treure una espardenya i els va aixafar davant meu. Quan s’anava li vaig dir que no me’ls deixés esclafats allà a terra i, continuant rient-se de mi, els va recollir amb la mà i se’ls va endur.
La nit es va fer llarga. Només desitjava tocar el dos d’allà com fos. No m’agradava gens aquella ciutat. I el paradoxal del cas és que referit a l’Índia, sempre havia llegit que aquest país posseeix una màgia especial que s’apodera del teu cor i que t’enamores a primera vista, tant, que ja no vols marxar mai més.
Però pel que es veia, jo devia ser l’excepció.
Al cap dels anys, he pensat molt en aquella primera nit de profunda angoixa i l’he associat, potser pels escarabats, a una curiosa metamorfosi que es va produir en el meu interior. És que tenien raó els que deian que l’Índia canviava la teva escala de valors? Serien veritat aquells tòpics sobre la màgia d’aquell país?
L’endemà, em vaig aixecar cansat però amb una estranya sensació, la llum que es colava per una petita finestra de la meva habitació em va semblar preciosa. A partir d’aquell instant, vaig començar a gaudir de cada segon de la meva estada a Bombai i vaig desitjar aprendre d’un país que fins llavors no havia volgut saber gairebé res. Sortiria a mirar amb uns altres ulls aquella ciutat i em compraria alguns llibres per ampliar els meus coneixements sobre l’hinduisme, les castes i altres temes importants per a comprendre una mica millor aquella Índia i la seva humanitat.
En sortir del petit hotel, em vaig trobar una altra vegada amb tota aquella gentada que vivia literalment al carrer amb una forta olor a encens. Alguns cantaven i altres al veure’m sortir de l’hotel, es van afanyar a envoltar-me per demanar-me almoina. El terra estava totalment mullat i amb grans bassals perquè estàvem en l’època dels Monsons. La veritat és que amb la sufocant calor que feia em va estranyar que anessin tan tapats. Allà a prop i majestuós, hi havia un sikh observant el carrer. M’hi vaig acostar, el vaig saludar i li vaig preguntar què era tota aquella gent al carrer just al davant de l’hotel on jo m’allotjava.
El sikh em va mirar fixament i molt seriosament em va dir:
–Lepers. They are lepers, Sir– (Leprosos. Són leprosos, senyor)
La veritat és que em vaig emportar un bon ensurt amb l’aclariment d’aquell gegantí sikh, però vaig decidir fer un relatiu cas omís i tirar endavant amb la meva diferent manera de percebre aquell país.
Caminant de nou pels vells carrers de la ciutat, vaig tornar a trobar-me aquells racons increïbles on en un petit forat podies prendre el te, en un altre, reparaven els petits plats i tasses de porcellana per beure el te amb grapes de fil-ferro que els hi donava un aspecte d’objectes frankenstein, mentre uns feien de barber enmig de la vorera, altres feien sandàlies amb soles de pneumàtics vells. A l’Índia, a Bombai, res es tira, tot es repara o es reutilitza. Allà el reciclatge si que funciona. Aquelles mirades de desesperació que em va semblar percebre el primer dia, no eren certes. Només estaven al meu cap, perquè a l’India, homes, dones, nens i vells tenen tots uns ulls preciosos, de mirada penetrant. Hi ha misèria i tristesa però no crec que fos desesperació. Aquella és la seva vida i realitat de cada dia des que han nascut i l’accepten com és perquè no en coneixen altra . Em vaig jurar a mi mateix deixar la càmera fotogràfica a l’hotel i no tornar-la a portar mai per fotografiar tot allò, com un turista mercenari d’imatges. El simple fet de caminar amb la càmera penjada al coll ja em semblava totalment estúpid.
Van anar passant els dies mentre anava descobrint racons nous de la ciutat. Aquell caòtic bullici entre botzines de cotxes, somriures de nens, monòxid de carboni i salsa curri dels carrers ja no m’impressionava. La calor era humida i asfixiant i a cada hora queia un bon xàfec a causa del Monsó. Les façanes i balcons dels vells edificis de la ciutat es cobrien de floridura negra i verda.
Les diferències socials a Bombai també son abismals. Era realment impactant veure a aquells executius acompanyats de boniques i enjoiades dones, en cotxes d’alta gamma amb una actitud més colonial que els mateixos anglesos de fa un segle, al costat de centenars de nens semi nus, malvivint i demanant almoina amb el cos ple de crostes i infeccions.
Malgrat tot, és cert a partir de llavors, comences a valorar el món que t’envolta de diferent manera i l’Índia o les grans ciutats de l’Índia posseeixen alguna cosa que et captiva, que t’impregna i ja és impossible deixar-lo anar.
També vaig caminar per les zones més turístiques de Bombai. Realment pels carrerons de la ciutat no recordo haver-me creuat amb cap turista, però a la famosa Gateway of India, l’impressionant arc de triomf davant del mar Aràbic, allí els vaig trobar a tots i de totes les nacionalitats. Molt a prop, es troba el luxós hotel Taj Mahal Palace al què vaig decidir entrar per recordar la sensació que se sent amb l’aire condicionat. A l’interior, el seu impressionant luxe asiàtic contrastava tant amb l’ambient miserable, gris i descarnat de l’apedaçada ciutat que vaig quedar estupefacte. Vaig conèixer un matrimoni nord-americà que encara es mantenien impol·luts de l’atmosfera de l’Índia. Des que van arribar a l’avió, no havien trepitjat ni un centímetre dels carrers de Bombai. Sempre els traslladaven d’un punt a un altre amb microbusos o cotxes amb aire condicionat, on no es poguessin contaminar. Em van dir estar contents de l’ambient asèptic que respirava la seva habitació, on tot estava perfectament embolicat en cel·lofana amb cartellets que indicaven la seva esterilització. També havien evitat menjar la fruita que van trobar a l’habitació en una elegant safata, per no alterar la seva flora intestinal nord-americana i enxampar unes perilloses diarrees.
No vaig entendre perquè llavors van triar justament l’Índia per viatjar, era un absurd. El que va ser evident va ser que ens vam acomiadar i van evitar donar-me la mà. Després vaig pensar que jo hagués hagut de haver-los explicat l’anècdota dels escarabats trobats a la meva habitació o la dels leprosos que vivien al carrer del meu hotel.
Recordo un dia que em va agafar un ruixat de ple i vaig anar a protegir-me sota d’un tendal. Llavors jo era fumador i em vaig posar a fumar una cigarreta. En veure’m es va acostar un individu amb llarga cabellera despentinada i una gran barba, molt brut i amb la roba totalment destrossada. Quan el vaig tenir a la meva alçada em vaig adonar que no era de cap ètnia indú, era occidental. No em va demanar diners, em va demanar un cigarret. L’hi vaig donar i em va preguntar de quin país jo era. En dir-li que era espanyol, va semblar despertar d’una llarga letargia i em va dir:
-Coño, no jodas, yo también. Soy de Burgos!
Em va explicar una història al·lucinant, feia set anys que era a l’Índia i havia arribat a Delhi com a turista amb un grup de joves espanyols per fer uns dies d’experiències espirituals a Rishikech. Es va quedar enganxat de l’ambient i també de les drogues. Els seus companys van tornar a Burgos i ell es va quedar. Posteriorment li van robar tot el que tenia, inclòs el passaport i va esdevenir un vagabund.
-Porqué no vas a la Embajada y cuentas tu historia? -li vaig preguntar.
-Porque he cometido muchos delitos, principalmente robos. Estoy fichado y buscado por la policia hindú. Me detendrían.
Em va semblar molt estrany però el seu aspecte era francament lamentable, ja semblava un ancià i em va dir tenir només 35 anys. Li vaig preguntar si tenia família a Espanya i em va contestar que si i que segurament l’haurien estat buscant.
A Bombai no hi ha ambaixada espanyola però hi ha consolat. Vaig haver d’anar-hi al cap d’uns dies per a tramitar un petit permís, i ho vaig aprofitar per lliurar les dades personals que em va donar aquell rodamón de Burgos, per si algú l’estava reclamant. Em van dir que casos com aquell, hi havien molts al cap de l’any.
L’Índia és el segon país més poblat del món, amb més de mil milions d’habitants formats per una multiplicitat de races, cultures, religions i grups ètnics. Es parlen quinze grans idiomes i més de mil dialectes.
La societat hindú es regeix per una estructura de castes que no es correspon exactament amb el que en occident entenem com “classes socials”. L’origen de les castes (Varna i Jati en sànscrit) ve descrit en els textos del Rig-Veda (2.000 anys a.C.). En l’hinduisme, les accions realitzades en les existències anteriors defineixen entre altres coses la casta en què un neix en la vida present. L’estatus d’una persona, així com la seva ocupació o el seu matrimoni es determinen per la casta en la qual han nascut. Es pot dir que hi ha tantes castes com a professions i dins de cadascuna, les seves corresponents jerarquies.
Tot això ho vaig anar aprenent durant la meva estada a Bombai i dels llibres que m’havia comprat. Estada, que ja arribava a la seva fi.
Eren els principis dels anys vuitanta, quan la ciutat encara es deia Bombai i no Mumbai com es diu ara des de 1996, nom marathi del dialecte Maharashtra derivat de la deessa Mumba. Des de llavors no he tornat a l’Índia, però tot i que ja sóc vell, estic segur que algun dia tornaré per olorar de nou el perfum de les espècies barrejat amb la pudor de la putrefacció i l’encens.
Bombai era la primera etapa d’un improvisat viatge que vaig fer al voltant del planeta, durant tot un mes. Després vaig estar a Kuala Lumpur, a Singapur a Jakarta, Bali, Sidney, Los Angeles, Nova York i de nou Frankfurt, d’on havia sortit.
Doncs de totes aquestes ciutats, em quedo amb la tristesa, el sofriment, la pudor, la llum, l’alegria i el magnetisme de Bombai.
