Els nounats fan olor de clínica barrejat amb talc i malví. Després i de nadons, fan tots olor d’agre, bàsicament perquè vomiten llet constantment. Un sol nen fa olor d’una manera, però quan hi ha molts de junts com a les escoles bressol, llavors fan olor de fusta, saliva, peus i clara d’ou, ben barrejats en un sol aroma. Més endavant a l’escola, fan olor de plumier, llapis, goma d’esborrar i suor i, si els olores el cap, fan olor de Filvit.
Per a mi l’olor és una portadora per transmetre emocions, passades o futures. Una cosa així com les ones de ràdio. Una olor, em pot transportar al passat encara millor que una foto. Una vegada sortint d’Andorra, abans de travessar la frontera, vaig parar a la cuneta per olorar profundament el canell dret. La dependenta d’una perfumeria l’havia ruixat una mica amb una colònia per veure que em semblava. Li vaig dir que no estava malament però que no la comprava. Però llavors, transcorregut un quart d’hora amb l’olor impregnat en la pell, en tornar-la a olorar, vaig sentir-me transportat a un curiós escenari de la més remota infantesa. Ni més ni menys que a un primitiu poble del Vallès, en un safareig d’una masia que es nodria de l’aigua d’una font. Era una barreja d’olors amb la imatge de roba mullada sent picada amb la pala, sabó fet a casa i blavet. Semblava surrealista però era així. Vaig fer mitja volta i vaig tornar per comprar l’evocadora colònia, que és, ha estat i serà el meu perfum des de llavors.
M’agradava olorar les meves joguines. Les de llauna, per la part de fora, feien olor de pintura d’esmalt, mentre que a la part de dins, ho feien de llauna rovellada. Si eren joguines amb corda, el mecanisme de la corda feia olor d’oli de màquina de cosir. Les de fusta, com les construccions, no eren tan fredes i feien olor de llapis mullat, sobretot si les xupava. No hi havia encara consciència del perillós que era el plom i els soldadets feien olor de lampista.
A casa els avis de Barcelona també feia la seva olor. A cera, floridura i calaixera humida, mentre que a casa dels avis mallorquins feia olor de calç, all i pebrot. Però la cosa no queda aquí, ja que cada habitació tenia també la seva olor característica. Si m’haguessin posat una bena als ulls i passejat per la casa, hauria endevinat perfectament en quina habitació em trobava. L’avi, que li dèiem abuelo i era un militar retirat, tenia un despatx que feia una barreja d’olors de picada de tabac, saliva seca i sabó d’afaitar. Així com l’àvia catalana feia una barreja d’olors d’orina amb colònia de lavanda, la mallorquina en canvi el feia de vinagre i lleixiu barrejats. Els capellans de parròquia feien un olor diferent que els germans de La Salle. Els primers més que olor, pudien a suor de dies amb sotana bruta, mentre que els altres feien olor d’esperma amb moscatell. El cinema i el metro feien unes olors bastant semblants, o sigui a Sotal amb raticida Ibis. Em refereixo a l’estació, ja que el vagó del metro ple de gent, és tot un altre univers.
El meu pare, per la seva feina, feia sempre olor de naftalina i la meva mare de cafè amb llet. En la pubertat les olors van anar adquirint més textures i harmonies i el meu olfat va poder arribar a percebre noves categories entre volàtils, persistents, aguts, penetrants i repugnants.
Les noietes que llavors coneixia en aquelles ingènues festes o ‘guateques’ dels diumenges a la tarda, ballant les músiques de Nico Fidenco, Rita Pavone o els Platters, solien posar-se massa perfum, tant que barrejat amb l’aroma de la potent laca pel cabell, eclipsaven totalment l’oloreta a aixella jove que llavors tant m’agradava percebre.
Dins l’escala aromàtica, si a un costat es troben els aromes i olors més subtils i agradables, al costat oposat hi van arribant les males olors, la pudor, fins arribar a la pestilència. I és en aquesta escala oposada on es troben ubicades des-de la pudor a tub d’escapament, la llufa i pet fins a arribar a la putrefacció. Però deixaré de moment aquest context, no perquè no sigui interessant sinó perquè avui vull evitar tocar el tema escatològic.
Si ets fumador, el tabac actua de filtre i fa que perdis molta sensibilitat olfactiva i també gustativa. Mentre vaig ser fumador compulsiu durant anys, el meu nas va perdre moltes de les meves innates facultats de captació. Anys que van coincidir plenament amb una època d’un llarg parèntesi de sordera dins del magnífic espectacle de simfonies aromàtiques que ens envolten.
Ja de gran, quan vaig deixar l’hàbit del tabac, vaig anar recuperant molt lentament la meva agudesa en el sentit de l’olfacte. I per fer honor a la veritat, també em vaig engreixar. Però vaig recuperar l’olor de terra mullada, a barana de balcó, a llibres antics, a espurna elèctrica i també van anar tornant tots aquells matisos oblidats, les olors individuals, els col·lectius i els de la natura.
Aquí al Port de Pollença, els dimecres hi ha mercat ambulant a la plaça de l’església. És un festival treure el nas a passejar enmig de les diferents paradetes, no només les de fruita i verdura sinó també de roba, vímet, olives, barrets, formatges, sabates i cotó de sucre.
I a s’hora baixa, passejant per la vorera de la badia amb la meva gosseta Bimba, també puc olorar a l’anglès tatuat, a l’alemany d’Hamburg i a l’obesa mòrbida de Liverpool. Aromes tots ells, d’oli bronzejador, acompanyat amb un toc a mar i salnitre.
Finalment estic jo mateix, que segurament ara faig olor a Bimba, mentre la meva gosseta he notat que pobreta, que només té dos anyets i ja fa olor de jubilat.
Per cert, quan els jubilats sortim a passejar, ens agrada veure el colorit món que ens envolta, però els gossos, quan surten a passejar, ells surten només per olorar.
