Golf als 70 anys

He escrit aquest post per als que no tenen ni punyetera idea del golf. No per als assabentats (o ‘enterados’). Ho dic pel to didàctic i senzill del tema escrit sobretot, per no avorrir.

 

Feia quatre o cinc anys, no recordo exactament, que la meva afició pel golf, havia decaigut molt. Tant, que no només havia deixat de jugar sinó que fins i tot m’havia donat de baixa del club de golf Llavaneres del que havia estat soci des de feia més de 18 anys.
Reconec que el golf és un esport apassionant i que enganxa molt. Almenys amb mi així havia succeït. Recordo que no era capaç d’entendre com havia pogut viure abans tants anys sense practicar aquella activitat, meitat filosofia, meitat esport. Però la veritat és que si hagués hagut de guanyar-me la vida amb el golf, ho hauria tingut molt complicat.

És un esport de molta precisió on, a part de la teva innata habilitat personal, per colpejar la bola, has de ser capaç de fer uns determinats moviments anomenats swing, amb cames, tòrax, braços i mans, tan precisos, que de no fer-los correlativament a la perfecció, la bola sortirà disparada en qualsevol direcció, menys a la que vols que vagi.
Al principi, quan fa poc temps que ets federat i comences a submergir-te en el món del golf, no només sobrevalores la teva capacitat personal de practicar-lo, sinó que a força d’engolir piles i piles de llibres escrits per famoses figures d’aquest esport, penses que has nascut per al golf i t’obsessiones a baixar el teu handicap perquè, com més baix sigui, demostra que millor jugador ets i més a prop estàs de l’Olimp dels professionals. Però res més lluny de la realitat.

Un camp de golf estàndard amb 18 forats cal fer-ho normalment en 73 cops per complir. El handicap són els cops de més que se’t concedeixen per aconseguir-ho. Quan et federes en aquest esport com a aficionat, en la meva època als homes ens donaven handicap 28 i a les dones handicap 36 doncs se suposava que per a una dona resultava més difícil jugar els 18 forats del camp. Avui dia però, als novicis se’ls dóna handicap 36 tant si són homes com dones. En teoria això del handicap serveix per igualar els nivells de joc en una competició. Així un jugador amb experiència que tingui handicap 12, competirà amb un novell que el seu handicap sigui 36 el que significarà que aquest últim té 24 cops d’avantatge sobre el jugador amb més experiència.

Però la realitat no és així, el jugador amb més experiència procurarà jugar sempre amb els del seu nivell perquè jugar a golf amb un principiant no només és avorrit i pesat sinó que et fot molt nerviós. En un camp de golf en un dia sense competició, veus a molts matrimonis jugant, però també els veus amb cares emprenyades. Marit i muller jugant amb diferents handicaps, discussions segures.
Com deia abans, encara que t’obsessionis amb aquest esport, jugant molt, llegint consells de grans jugadors, prenent classes amb professors i veient vídeos de golf, és tan summament difícil que mai aconsegueixes sortir de la mediocritat. Excepte en comptades excepcions, es clar, que sempre n’hi ha. Però el fet d’haver començat a practicar aquest esport com jo, al cap de cinquanta anys, quan ni el cos ni la ment són les d’un jovenet, això et passa factura en el joc.

És cert però que al club, vaig jugar moltes vegades amb autèntics sènior, jugadors amateurs amb setanta anys que em donaven veritables lliçons i autèntiques pallisses en els resultats, perquè encara que minvés la seva flexibilitat i agilitat en el joc, ho guanyaven en experiència de gat vell. Eren jugadors que feia 60 anys que jugaven, el que volia dir que havien començat en el món del golf quan encara eren uns nens i com diu la dita, el que va tenir, va retenir.
La meva immersió golfística va durar anys i amb molta fatiga, vaig aconseguir rebaixar el meu inicial handicap 28 a handicap 16,5. Però el problema a partir de llavors, no va ser continuar rebaixant-lo sinó mantenir-lo. El que fins llavors havia estat una progressió efectiva del meu joc, es va anar transformant a poc a poc en una regressió i és que en el golf, no existeix la robotització com passa quan aprenem a conduir un cotxe o una moto, que a partir d’un determinat moment de la nostra experiència, actuem d’una manera totalment automàtica i intuïtiva per conduir. En el golf, quan creus que ja en saps, t’equivoques.

Igual com el pianista que necessita exercitar els seus dits dia a dia, en el golf passa quelcom de semblant. Tota aquella concatenació d’esdeveniments que se succeeixen en un swing en menys de dos segons, se’n va en orris quan inconscientment es modifica, sigui per comoditat o sigui perquè la nostra ment ens ho aconsella. Quan aprecies que comets més errors que abans, que els cops han perdut aquella solidesa i distància, comences a perdre la confiança en tu mateix i per molts professors que consultis, entres en una espiral de decepció i desànim.
I si a aquesta situació li afegim que el teu handicap va pujant a poc a poc, torneig darrere torneig, i a no passar-t’ho bé jugant, suposo que com un acte d’auto protecció, comences a pensar que aquest esport no està fet per a tu.
Arribat a aquest punt, penses que el golf és un joc molt cabró que humilia fins i tot a jugadors que han estat reconeguts campions mundials, com va ser el Seve Ballesteros o Tiger Woods, que d’un dia per l’altre, veient com el seu meravellós joc s’esfumava.
A mi, sense haver tocat mai la glòria amb la punta dels meus dits, em sentia enfonsat tot i que continuava pensant que el golf era un dels esports més apassionants del món, mai com a espectador sinó com a jugador.

Quan el meu handicap ja havia pujat fins a 19, vaig deixar de jugar. Hi havia a la meva vida una nova passió que estava renaixent i em va ajudar a fer-me oblidar de mica en mica del golf: la nàutica.
Des que vaig deixar la pràctica del golf i em vaig donar de baixa del club, en complir 65 anys, em vaig jubilar.
Però el cuc va seguir dins i al cap de cinc anys vaig començar a sentir nostàlgia per aquells suaus camps verds, tan silenciosos, tan cuidats i sobretot, aquella sensació de colpejar la bola. Amb el meu amic Mariano vam començar tots els dimecres, a freqüentar el Pitch & Putt de Can Cuyàs. Un Pitch & Putt és com un camp de golf però amb un recorregut molt més curt i on el forat amb més distància no sobrepassa els 150 metres.
No importava perquè la sensació era gairebé la mateixa: l’olor d’herba tallada, oliveres, pins i ametllers envoltant els ondulats carrers, i el silenci. El mateix silenci.
Tot semblava seguir igual però el meu joc també. Aquella manca de confiança o sigui de seguretat, després de tant de temps, semblava mantenir-se intacta.

Semblava mentida però, que després d’aquella llarga pausa, jo continués tenint un joc tant poc regular i un swing tant inestable. Ja fa tres mesos que he complert els setanta i no volia anar a l’altre barri sense recuperar un swing consolidat i un joc a ser possible, de gat vell. Encara que sigui tot plegat una utopia.
Fa menys de quinze dies, mirant una obsessiva imatge generada en 3D, que en forma de bucle, repetia una i altra vegada el swing considerat perfecte, on em vaig adonar, del lamentable error que fins llavors havia estat cometent.

En tota la meva vida golfística crec haver vist milions de swings com déu mana, en directe, en vídeo, en dibuix esquemàtic, descrit i fragmentat a peces en munts de llibres i el coneixia a la perfecció amb els ulls tancats. Però de tots aquests moviments, n’hi havia un, només un i molt petitó, que jo no ho feia bé, just en l’instant que el pal es dirigia ​​a colpejar la bola a tota velocitat. Sabia la teoria de com es feia, però jo no ho feia igual.
Aquest petit error desencadenava a continuació tot un seguit d’altres petits errors, que provocaven un cert percentatge de cops erràtics, on la bola no es dirigia sempre pel camí desitjat.

Lo lamentable de aquest assumpte es que cap, absolutament cap dels professors que anys enrere van analitzar el meu swing, van ser capaços de veure aquest maleït i gairebé inapreciable error que em va fer fins i tot abandonar la pràctica del golf.

Les teories sobre el swing sovint són confuses. Perquè les teories sobre el swing van i vénen. Alguns diuen que les teories sobre el swing són confuses, quan no contradictòries, perquè el golf és un joc molt difícil de dominar. Altres diuen que la raó per la qual el golf és un joc tan difícil de dominar és perquè sovint s’ensenya de maneres confuses o contradictòries. I jo estic totalment d’acord amb aquesta segona teoria. Per ser instructor cal ser un professional del golf, però desafortunadament, el món del golf genera una quantitat ingent d’instructors, professors, doctors, teòrics i profetes que, tot i ser professionals, pul·lulen com paràsits en tots els camps de pràctiques i clubs de la nostra geografia, amb l’únic propòsit de treure’ls la pasta als aficionats que intenten millorar el seu joc.

Cal tenir en compte sempre que el swing és molt personal i s’ajusta a les nostres possibilitats i habilitats. Hem de treballar-lo i ajustar-lo a la nostra realitat golfística, de manera que, si estem tractant de millorar el joc, un instructor que se centri en els fonaments bàsics -com la subjecció del pal, la postura, l’equilibri i el ritme-, pot ser més positiu per a perfeccionar el nostre swing i el nostre joc, que un instructor que ens ensenyi la més recent i exòtica teoria del swing.

Ara que em sembla haver-ho descobert, però amb tota la prudència del món, estic més content que si m’hagués tocat la rifa. Vaig al camp de pràctiques i la irregularitat del meu swing sembla que es va solucionant, encara que tants anys cometent el mateix error, de vegades el cervell et juga males passades i torna a repetir-ho. No és que a cada cop la bola fora on li donés la gana, però passava en un percentatge preocupant que em provocava una absoluta pèrdua de confiança.

De fet sembla que al principi de la meva vida golfística jo no tenia aquest defecte i per això vaig baixar relativament ràpid el meu handicap. Segurament va ser un vici provocat pel desig d’enviar la bola encara més lluny, és a dir el típic error que cometen tots els mascles aficionats d’aquest esport.

La teoría del swing perfecte:

Hi ha tones de teories sobre quin és el swing perfecte, però m’atreveixo a dir que totes són versions o sofisticacions d’una mateixa teoria, l’única i tan antiga com el mateix golf.
Ni va ser una fórmula màgica ni va ser secreta, ja que es basava en una cosa tan simple com donar-li un mastegot a una bola, amb un estrany artefacte anomenat pal. Estic convençut que cada golfista amateur i cada campió té el seu propi swing, adaptat al seu físic. Si observem les imatges de qualsevol Open USA o Europeu, veurem que els millors golfistes del món, tenen tots un swing impecable, però amb petits matisos personals, depenent de la seva alçada, la seva constitució atlètica i la seva sensibilitat.

Em vaig empassar molts llibres que donaven tota mena de consells per jugar bé a golf. No només parlaven del swing, també de com manejar els diferents pals de la bossa, des d’un sand, el wedge, el 4, el 5 fins al famós i temut driver. Tots em van entretenir molt però cap em va ajudar realment a jugar millor aquest esport. Va ser pel Sant Joan de 1997 que la meva dona em va regalar l’únic llibre que realment m’ha ensenyat el més essencial del golf. És un llibret petit, amb tot just 200 pàgines i sense fotos. Es diu “El petit llibre vermell del golf” i el va escriure un vell Cady Màster anomenat Harvey Penick d’Austin Texas. Va ser entrenador de l’equip de golf de la Universitat de Texas i professor de golf durant més de 50 anys. És considerat com un dels millors professors que hi ha hagut mai. Es va jubilar el 1973 però fins que va morir, el 1995, va seguir donant lliçons ocasionals a professionals com Tom Kite i Ben Crenshaw.
El petit llibre vermell és una combinació única de pràctiques i petits ensenyaments que revelen les grans veritats que s’amaguen darrere d’aquest joc, fent fàcil el més difícil. Quan el vaig llegir per primer cop, em va semblar molt simple i senzill i com era petitó i curt, ho vaig fer en una tarda i després, em vaig oblidar d’ell. Després d’haver vist aquella imatge repetitiva d’un swing en 3D, em va venir a la memòria el llibret de Harvey. Tot i haver-lo llegit ràpidament, vaig recordar que ell insistia molt en aquest moviment que precisament jo no feia bé i que desencadenava tota una sèrie de problemes en el swing.
Ara, als meus 70 anys, m’ha semblat el millor llibre de golf que mai hagi llegit.
Gràcies als consells de Harvey no només he recuperat la seguretat i la confiança en el meu swing sinó que he recuperat també el meu amor a aquest increïble esport.

A continuació però, vaig a descriure la manera de fer el mític swing perfecte i que tots els golfistes persegueixen sempre:

1. Col·locar-se uns quants passos per darrere de la bola i des d’allí observar una línia imaginària cap a l’objectiu.
2. Apropar-se a la bola amb el pal i col·locar-per darrere d’ella perpendicular a la línia de tir. Col·locar-se a continuació d’acord amb el pal, adoptant una bona empunyadura.
3. Fer un petit waggle (lleugeríssim moviment de vaivé amb l’empunyadura del pal) i col·locar-lo de nou darrere de la bola.
4. Sense deixar de mirar la bola, pujar el pal mantenint els colzes davant del cos, alhora que girem el tòrax cap a la dreta. El nostre pes està sobre el peu dret i el nostre taló esquerre s’haurà aixecat lleugerament. Llavors al final del moviment, amb el braç esquerre el més recte possible, el pal estarà apuntant a l’objectiu.
5. Mentre tornem el taló esquerre a terra, comencem a baixar el pal mantenint el colze dret unit al nostre costat dret.
6. El pes es trasllada sobre el peu esquerre. Els avantbraços es creuen mentre fan el swing. Mantenim el cap per darrere de la bola. És el moment en què el pal impacta amb la bola.
7. Després del cop, acabem el moviment amb els avantbraços per davant.
Una bona postura final demostrarà que el cop ha estat bo.
Aixequem el cap per observar el vol de la bola.

–>La lletra en color i cursiva, indica el moment crític del meu swing que jo no feia correctament.

Amb 70 anys, 110 kg de pes, el swing no està tan malament.

Leave a Comments