Escatologies

La merda escrita no fa cap olor. (Joseph Lapidari).

Sempre havia suposat que tot el referit a escatològic significava l’ús d’expressions, imatges i temes grollers relacionats amb els excrements humans. Després, he buscat el significat de la paraula escatologia en el diccionari i m’ha especificat que ve del grec éskhatos, que significa ‘últim’ i logos que expressa ‘estudi’, encara que amb dos significats molt concrets: l’escatologia cristiana, una branca de la teologia que es refereix a un conjunt de creences i doctrines que estudien la vida d’ultratomba o el més enllà. I l’escatologia fisiològica, que aquesta sí, es dedica a l’estudi dels excrements i les deixalles corporals. Així Wikipedia es refereix al llenguatge escatològic com aquell relatiu a l’excrement i les brutícies. Comunament diu, es parla de «llenguatge, mentalitat, comportament escatològics», per referir-se a aquells comportaments caracteritzats per la vulgaritat, el xaró, el groller, l’excessivament procaç i l’obscè.

El fort vincle que la merda manté amb la vida explica la fascinació que ha exercit i exerceix sobre l’ésser humà. Al cap i a la fi, es tracta d’un element tan essencial en la nostra existència com la son o la mort, i almenys gairebé tan poderós com l’amor. Per si fos poc, els òrgans de l’excreció i els del sexe comparteixen una mateixa geografia, de manera que l’assumpte es complica i la nàusea acaba per convergir gairebé sempre, amb la voluptuositat i el plaer. Això em recorda un grafit llegit a la paret d’un lavabo públic: “aquí se caga y se mea y el que tiene tiempo se la menea.”

Sabem que els nens són graciosos. Riuen sovint i de coses de les quals la gent gran ja fa temps han deixat de veure-li la gràcia. Durant les diferents etapes de desenvolupament de l’humor infantil, l’escatologia forma part essencial en la seva expressió. Comença des de la fase més simple de caca, cul, pet, pipí, fins a incorporar gradualment elements de transgressió més sofisticats que els provoquen molta diversió. Segons Freud és precisament al voltant dels 2 i 4 anys, quan els nens comencen a obtenir plaer mitjançant el control de l’esfínter i predomina la libido a la zona erògena anal.

Una experiència que pot arribar a viure’s com orgàsmica i que la major part de la humanitat comparteix, és orinar o defecar després d’una llarga espera. La típica exclamació Ai, quin gust!, tant pensada com verbalitzada, sorgeix sempre inexorablement. Aquest goig és ben reconegut pels aficionats a la clismafília o obtenció de plaer sexual intencionat a través de l’ús de lavatives i ènemes anals.
Precisament, recordo en la meva infantesa, allà pels anys 50, que al mínim mal de panxa, la meva obstinada mare m’endollava una lavativa d’aigua amb farigola. No recordo haver obtingut mai cap tipus de plaer de tan lamentable pràctica. També des de nen, mai vaig suportar el color marró. No entenia per què els altres nens pintaven, amb els seus llapis de colors, els troncs dels arbres i la terra de color marró. Si la fusta dels arbres i la terra no eren de color merda, perquè tothom s’entestava que fos així? Des de llavors, el color marró per a mi, no ha estat altre que el color dels excrements. Mai he tingut un vestit o unes sabates marrons. L’alternativa a la clàssica sabata negre ha estat el granat o el blau. Calçar unes sabates de color caca m’hauria deprimit molt. I com a pintor, mai vaig admetre en la meva paleta al color marró, encara que aquest s’obté fàcilment de la barreja de pigments blaus amb carmins, ja que només el fet de contemplar-lo, convertia la bonica combinació de colors de la meva paleta en un arc de Sant Martí amb una cagada enmig.
Aquesta curiosa relació meva amb la caca ha persistit fins al dia d’avui. Com qualsevol humà que es preï, confesso que he tingut els meus moments de glòria al lavabo, veritable santuari privat on vaig aconseguir les meves millors inspiracions creatives durant la meva vida de publicitari.

Els humans a les ciutats, van conviure amb la pudor dels seus propis excrements, durant milers d’anys. Aquesta obsessió d’avui per la higiene, el sabó, l’aigua de colònia i la privacitat de l’excusat és un fenomen molt recent. Antigament a l’aigua dels rius que els ciutadans bevien, també hi desembocaven les aigües fecals produint innombrables epidèmies de còlera. La merda doncs, anava deixant al seu pas una reguera de símbols. En l’era de la pesta, el més representatiu va ser l’olor putrefacte com a símbol del creixement de les ciutats. Crec que a l’Edat Mitjana no hauríem de qualificar-la com l’era fosca de la humanitat, sinó com l’era de l’olor putrefacte.
Les ciutats basen el seu desenvolupament en la metàfora de la merda. Sota els seus carrers, s’estenen llargues canonades com si es tractés d’intestins humans. La merda ha deixat la seva empremta indeleble en la història de la humanitat. La merda ha arrossegat les seves empremtes de progrés fins a les ciutats actuals. La història els erigeix ​​com el gran símbol del progrés i del desenvolupament humà.

Acabo de buscar a la xarxa la història del vàter i he trobat coses curioses que no coneixia:
No va ser fins al 1597 que John Harington va dissenyar i va construir del primer water closed de vàlvula. Com encara no existia el clavegueram, les femtes es quedaven en un compartiment intern i la vàlvula evitava que la pestilència tornés a l’habitació. Harrington va fabricar només dues unitats, una va ser per a ell i una altra per la reina Isabel I en Richmont, però l’invent no va tenir èxit i no es va estendre. Va ser en 1775, quan ja existien els primers claveguerams, doncs els pous negres van ser incapaços de contenir l’allau de desfets, que Alexander Cumming va inventar el sifó en forma de S perquè les olors de la claveguera no penetrés a la casa i d’aquí el seu nom inodor, amb cisterna d’aigua incorporada. Aquest artefacte, juntament amb la química del sabó, va començar a ser considerat un instrument per millorar la higiene humana. Setanta anys després, cap a la meitat del segle XIX, la Salut Pública del Regne Unit obligava a instal·lar un a totes les cases de la burgesia de nova construcció. Només la burgesia va tenir opció d’utilitzar aquests artefactes, doncs la població plana va haver d’esperar gairebé 100 anys més. Cal recordar que fins llavors, per gestionar els residus corporals, aquests es tiraven directament al carrer amb la tonada de “l’aigua va!“. Per aquest motiu la merda, la pudent merda que cobria les ciutats, va deixar de ser un problema per convertir-se en el gran negoci de l’Era Moderna.

En els pessebres nadalencs de Catalunya tenim a la figura del caganer. Un símbol de fertilitat, prosperitat i bones collites. Segurament prové de l’ús de la merda com a fertilitzant dels camps de cultiu. I no només això, una altra tradició escatològica nadalenca és el caga-tió. Un tronc disfressat de català que a força d’apallissar amb una vara, s’aconsegueix fer cedir els seus esfínters i que cagui dolços i caramels.
I també ha estat a la xarxa on m’he trobat amb una classificació de la merda coneguda internacionalment com l’escala de femta de Bristol. És una taula visual usada en medicina, destinada a classificar la forma dels excrements humans en set grups:

Segons l’escala, els set tipus de femta són:

  • Tipus 1: Trossos durs separats, com castanyes que fossin rodones o nous de Macadàmia (amb dificultat d’evacuar).
  • Tipus 2: Com una botifarra però plena de bonys.
  • Tipus 3: Com una botifarra però amb escletxes o esquerdes en la seva superfície.
  • Tipus 4: Com una salsitxa, gruixuda i tova.
  • Tipus 5: Trossos tous amb les vores ben definides (fàcil d’evacuar).
  • Tipus 6: Trossos tous amb les vores desfetes i desiguals.
  • Tipus 7: Totalment líquida, amb cap tros sòlid que uneix les peces.

La interpretació orientativa és la següent:

  • Els tipus 1 i 2 indiquen restrenyiment o constipació.
  • El 3 i 4 són els més fàcils d’evacuar
  • Els tipus 5 i 6 són indicadores de diarrea,
  • El tipus 7 pot ser un senyal de còlera, intoxicació alimentària, etc.

Hem arribat al futur i la caca, encara que la veiem poc, segueix aquí i com cada dia som més, cada dia es produeix més caca. La veiem poc en els països anomenats desenvolupats però encara hi ha 2.500 milions de persones al planeta que encara no tenen accés a unes mínimes instal·lacions sanitàries bàsiques. Un 15% de la població mundial (1.100 milions de persones) defequen a la intempèrie, dels quals, el 60% viuen a l’Índia. I totes aquestes xifres tretes de la xarxa, tenint en compte com he dit abans, que estem en el futur, en l’era de la tecnologia. De tot es fa per resoldre el problema de la mega-caca mundial que ho emmerda i contamina tot. A les aigües costaneres del mar, la principal font de contaminació, com en l’antiga Roma, segueix sent la humana.

Tot i així, s’ha descobert que la merda, sotmesa a liqüefacció hidrotèrmica es converteix en una mena de petroli que posteriorment refinat es transforma en combustible per als automòbils. Potser l’invent més innovador va sortir d’un concurs organitzat per la Fundació Bill Gates, on la caca humana, emmagatzemada en un tanc sèptic es transforma mitjançant un enginyós sistema, en aigua per a reg, en material el per abonament vegetal i en gas. Tot això mitjançant unes cèl·lules fotovoltaiques i el llum solar.
Però que jo sàpiga, aparells com aquests encara n’hi ha molt pocs i la merda amenaçadora, se segueix acumulant.

Tot això si, és preocupant perquè és la part escatològica del nostre fràgil medi ambient, però que li preguntin a l’astronauta Scott Kelly que va estar un any a l’estació espacial ESS, i ens va revelar que es va desfer dels 80 quilos d’excrements que va produir durant tot l’any, llançant-los per l’escotilla cap a l’espai. Segons es va saber per la NASA, alguns d’aquests residus en penetrar a l’atmosfera i cremar-se, podien semblar perfectament estrelles fugaces per als ingenus observadors de la Terra.

 

Leave a Comments