Data de caducitat

Els darrers 500 anys han estat testimonis d’un creixement sense precedents del poder de l’home. A l’any 1.500, hi havia uns 500 milions d’Homo sapiens a tot el món. Avui, n´hi ha 7.000 milions. El 1.500, la humanitat consumia uns tretze bilions de calories al dia. Avui, en consumim 1.500 bilions.

 

De tots els problemes aparentment irresolubles de la humanitat, un s’ha mantingut sempre com el més empipador, interessant i transcendental:
la mort.

Abans del final de l’era moderna, la majoria de les religions i les ideologies donaven per descomptat que la mort era el nostre destí inevitable. A més a més, la majoria de les creences convertien la mort en la font principal del significat de la vida. Imaginem per un moment l’islam, el cristianisme o la religió de l’antic Egipte en un món sense la mort. Aquestes religions ensenyaven a la gent que havia s’acceptar la mort i dipositar les seves esperances en el més enllà, en lloc d’intentar vèncer-la i viure per sempre més aqui a la Terra. Els millors cervells es dedicaven a donar significat a la mort i considerar a la vida només com una transició per arrivar-hi.
Per els homes de ciència, la mort no és un destí inevitable, sinó simplement un problema tècnic. La gent es mor no pas perquè els déus ho decretin, sinó a causa de una fallada tècnica: un atac de cor, un càncer, una infecció, etc. I tot problema tècnic té una solució tècnica. Si el cor no batega com cal, es pot estimular amb un marcapassos o es pot substituir per un altre cor. Si el càncer ataca, es pot matar amb medicaments o radiació. Si els bacteris proliferen, es poden reduir amb els antibiòtics. Els millors cervells d’avui no perden el temps intentant trobar el significat de la mort. En lloc d’això, s’ocupen d’investigar els sistemes fisiològics, hormonals i genètics responsables de les malalties i de l’envelliment.

Realment el que anomenem “esperança” de vida és la mitjana d’edat de les persones mortes en un any. Així tenim que actualment l’esperança de vida a Europa és de 78,4 anys mentre que la mitjana mundial actual està en 71,4. Curiosament, l’esperança de vida a Espanya aumenta fins als 81 anys.
Aquestes xifres inclouen homes i dones junts, però cal tenir en compte que en general, la longevitat femenina és més gran que la de l’home.

Si mirem l’evolució de l’esperança de vida a la relativament curta història de la humanitat, veurem que en el Paleolític superior era de 33 anys, en la Grècia Clàssica i en l’Antiga Roma era de 28 anys, en l’Amèrica del Nord Precolombina de 25 a 30 anys. A l’edat mitjana era de 30 anys. Al segle XIX va pujar fins als 40 i en el recent segle XX es va arribar fins als 65 anys. És fàcil adonar-se que en només tres segles, la longevitat de l’Homo sapiens s’ha disparat exponencialment de tenir una esperança de vida de 30 anys a tenir-la de 78,4 anys a Europa, o sigui més d’un 50%!

I la lluita contra la mort ja no pararà mai més, fins que la ciència l’aconsegueixi vèncer.
Però en tot això, que sembla obvi i gairebé inevitable, per a mi ha un problema de fons. Des dels primers homínids fins avui, comparat amb l’edat de la Terra veiem que es tracta d’un fet molt recent. Si s’estima que el nostre planeta té 4.470 milions d’anys, els mateixos que el nostre Sistema Solar, l’Homo sapiens, el nostre ancestre, només porta 12.000 anys evolucionant.
Si en temps de l’Antiga Roma ja eres vell a 30 anys, vol dir que el magnífic disseny del cos humà estava pensat per viure fins aquella edat amb una certa comoditat, sempre que abans no et morissis perforat per una llança, decapitat, enverinat o per culpa d’alguna infecció.

Per aquesta raó crec que la ciència ha evolucionat molt més ràpid que la biologia del cos humà. D’aquí aquesta vellesa actual amb una esperança de vida que frega els 80 anys, però castigada pel pas dels anys extres, amb ossos adolorits i de vidre, cervicals aixafades, cors castigats, circulació defectuosa, fetges fets puré, cataractes, pròstata, problemes respiratoris i una interminable llista de malalties típiques de la vellesa. Són molts anys oxidant-nos sota una implacable força de la gravetat per la qual mai vam ser dissenyats. Potser en un futur no hi haurà vellesa perquè s’haurà aconseguit biològicament allargar la vida i la durabilitat dels òrgans dels joves, però de moment, amb una gran part de la població envellida naturalment, només se li poden posar “parches”. “Parches” tecnològicament avançats, però “parches” al cap ia la fi.

Potser la solució d’aquest dilema estigui en els ciborgs. L’ultima generació d’audiòfons se’n pot dir també “orelles biòniques”. Es tracta d’un implant que capta el so a través d’un micròfon situat a la part externa de l’orella. L’implant filtra els sons, identifica la veu humana i la tradueix en senyals elèctrics que s’envien directement al nervi auditiu, des d’on van fins al cervell.  Senyals neuronals provinents del cervell es tradueixen en ordres elèctriques per fer moure a voluntat braços i cames biòniques. I així, construint braços cames, cors i fetges arribem fins al ciborg. Un ciborg però, ja no seria humà, ni tan sols orgànic. Seria una cosa completament diferent. Seria una mena d’ésser tan fonamentalment diferent que ni tan sols podem compendre les implicacions filosòfiques, psicològiques o polítiques que se’n derivarien.

És per això mateix, o sigui, la data de caducitat, que jo em vaig morir l’1 d’agost de 2014. El meu cos caducava a l’edat de 67 anys i la manera de deixar d’existir en el meu cas particular, va ser un infart de miocardi. Com es pot veure, realment no em vaig morir però m’hagués hagut de morir. Només que en el 2014 la cardiologia estava prou avançada com per arribar a temps i fer-me un cateterisme urgent, implantant 2 stents a les meves artèries coronàries i salvant-me la vida, permetent així viure de regal uns quants anys més.

Estic viu si, i em felicito per això. Però com un automòbil vell i caducat, tinc una autèntica llista d’avaries en el meu xassís que em mantenen com un assidu a les sales d’espera de la Seguretat Social. Per això em mantinc en la meva tesi que sobtadament un dia, els sofisticats engranatges del nostre meravellós cos, comencen a fallar. Primer un i després un altre i un altre i un altre. Encara que es vagin arreglant i apanyant, la data de caducitat ja no s’atura.

Segur que l’Homo sapiens aconseguirà vèncer a l’envelliment i la mort algun dia, encara que sospito que la vida eterna només serà el privilegi dels molt, molt rics. Mentrestant, els que encara tenim data de caducitat, gaudim d’aquests anys de vida extra, que ens regala la tecnologia mèdica.

 

 

Leave a Comments