Els ‘polakos’ s’han begut l’enteniment

Queda menys d’un mes perquè se celebri o no, el ja famós referèndum de l’1 d’octubre. La fauna mediàtica està tensa i cada dia es generen tones de notícies, opinions, conjectures, mentides i insults al respecte. És un no parar i hi ha per a tots els gustos i posicionaments polítics o mentals, tant si ets independentista com unionista, ja que les xarxes socials actuen com una autèntica màquina amplificadora o dit en altres paraules, com llançar merda a un ventilador.
Era de suposar que a mesura que ens anéssim aproximant a l’1-O l’ambient s’aniria caldejant, però mai hagués imaginat fins a quin punt.
No obstant això, ara com ara puc dir que tant si aconseguim la independència com si no, aquest procés que es va reactivar fa cinc anys, m’ha servit de molt i he après molt. En definitiva, ha estat fins ara, una experiència fonamental.

He après com amb una bufetada ben donada i en el moment precís,  que els poders fàctics d’aquesta Espanya castellana i centralista continuen sent els mateixos des de fa més de cinc-cents anys. De res han servit els últims quaranta anys de parlamentarisme, comunitats autonòmiques i democràcia expres perquè Franco ho va deixar tot lligat i molt ben lligat.

Si la democràcia és el règim de l’opinió pública, els poders fàctics no són altra cosa que la seva antítesi. I no es pot parlar de democràcia quan minories molt influents governen o condicionen d’una manera molt rellevant a un govern i per tant, al futur de tota una nació.

He après que en la premsa nacional, no hi ha diaris independents perquè tots estan alineats amb un partit o un altre. En pocs països del món el periodisme ha caigut tan baix com a Espanya i per això les enquestes reflecteixen que els periodistes, juntament amb els polítics, són els professionals més rebutjats del país, per davant de jutges i policies. Sens dubte, s’ho tenen ben merescut. A mesura que ens aproximem a l’1-O, la caverna mediàtica vomita diàriament una quantitat ingent de mentides, notícies inventades i amenaces, acompanyades generalment d’insults cap al poble català amb l’únic objectiu de distorsionar la veritat, culpabilitzar a l’independentisme i intoxicar la realitat. Avui no em puc imaginar com durant tants anys, he estat considerant al País com un diari de referència.

En les innombrables tertúlies televisives que es parla de l’independentisme a Catalunya he après i he constatat que tots els tertulians semblen robots programats i fins i tot em sento capaç d’anticipar les seves opinions i respostes.
Per als demòcrates i amants de la llibertat, és un espectacle depriment.
Crec que va ser Abraham Lincoln que va dir alguna vegada:
“Pots enganyar a tot el món algun temps.
Pots enganyar a alguns tot el temps.
Però no pots enganyar tothom tot el temps”.

També he après que la resta d’Espanya odia Catalunya clara i obertament, entre altres raons, suposo que perquè es creuen o volen creure’s les intoxicades publicacions fetes per la fauna mediàtica nacional. Ja sé que l’anticatalanisme latent és un fet i una realitat endèmica de la resta d’Espanya des-de fa molts anys . Durant el servei militar que vaig complir a bord del portahelicópteros Dédalo, al grupet de catalans ens deien “polakos”, segurament per aquest argot que utilitzàvem entre nosaltres i la veritat és que mai vam ser ben vistos, ni per la marineria ni per sotsoficials ni pels oficials. No érem independentistes es clar, però érem considerats una mica com els jueus de bord.
Després i al llarg de tota la vida, vaig tenir moltes ocasions per comprovar aquest anticatalanisme latent, en moltes regions d’Espanya. Unes vegades amb simpatia andalusa i altres amb sarcasme mesetari, però sempre amb l’objectiu de fer-me saber quina era la nostra imatge a la resta del país, com els de Lepe.

Des-de feia anys, estava convençut que aquesta latència havia pràcticament desaparegut i que això eren coses del passat però he comprovat que ara ha reprès amb una especial virulència. No solament en les xarxes socials sinó també en la meva pròpia pell.
Com cada any estic passant una llarga temporada a Mallorca on la meva activitat més important consisteix a passejar amb la meva gosseta Bimba i pendre’m un vinet blanc cada migdia a la plaça del poble. És cert que poques vegades he sentit parlar del tema català, però les poques que he sentit han estat sempre per tractar els catalans d’autèntics colpistes, nazis i eixelebrats,  junt amb tota mena d’improperis. També he sentit cridar vivaespañas a la meva esquena, quan han sabut la meva procedència. Tot i que balears, començant per l’idioma, té més afinitats amb Catalunya que desavinences. Però en política, l’anticatalanisme dóna vots, sigui en l’autonomia que sigui i el PP ha sabut aprofitar sempre aquesta circumstància.

Encara que evito parlar d’aquest tema resulta inevitable que surti en les xerrades de sobretaula en els àpats amb amics. Sobretot perquè després de l’atemptat ocorregut a les Rambles, és la manera de destapar una conversa sobre Catalunya. En general, no importa massa el nivell intel·lectual dels comensals, perquè hi ha un complet desconeixement d’història en general, encara menys d’història de Catalunya i ja no parlem d’aquesta revolució generada de baix a dalt. Encara que tampoc importa massa perquè la conversació sol acabar repetint eslògans i consignes escoltades mil vegades pels portaveus del PP o qualsevol altre partit sobiranista: fractura de la societat catalana, il·legalitat i gran menjada de coco duta a terme per radicals catalans a una població ja mig zombi.
Els he de convèncer d’alguna cosa?

Els més aguts em comenten que un referèndum fa impossible que la societat catalana pugui expressar-se en la seva totalitat. Naturalment els responc, cap referèndum ho fa. En Brexit no hi havia paperetes amb dues-centes preguntes. A més, és mentida que la societat catalana no pugui expressar-se. El que no sigui nacionalista, ni independentista vota NO i ja està.
Una altra cosa molt important que tothom òbvia és que la pregunta del referèndum parla d’un Estat en forma de República. Tampoc diuen que si guanya el SI el dia 1, el 3 es proclamará una República a les Espanyes. Recordant, tot sigui de passada, que el 1931 on es va proclamar per primera vegada la República, va ser a Catalunya. I va ser sense garanties, ni pregunta clara, ni campanya del sí ni del no i sense l’autorització de l’Estat. Memòria històrica?

Com deia al principi, aquest procés m’ha obert els ulls i m’ha donat l’oportunitat de conèixer millor amb qui me les estic jugant. I com a mi, suposo que li haurà passat el mateix a molts més.
No sé si Catalunya aconseguirà la independència o com estan desitjant molts espanyols, Rajoy aclaparat per la pressió del seu partit i els poders fàctics, executarà el famós article 155.
Fos el que fos, passi el que passi, el procés ja no té marxa enrere.
Perquè si no és ara, ho serà pròximament.

 

 

Leave a Comments