Les lleis que regeixen l’univers

Aquest mateix any, al desembre, compliré els meus primers setanta anyets. Gairebé res.
Com a màxim, tot i tenint en compte la longevitat mitjana dels homes en l’actualitat, no crec viure més de deu o dotze anys, això sí, anant tot molt bé.
Tot i així, amb unes expectatives de vida força limitades, em considero molt afortunat per haver arribat a viure fins a gairebé el primer quart del segle XXI. Han passat disset anys des que vam deixar enrere al segle XX i crec que han succeït, succeeixen i succeiran, fets molt determinants per a la humanitat. I és paradoxalment just ara, quan tot està molt confús i quan sembla que la que anomenem civilització està sumida en una profunda crisi de valors polítics, econòmics i morals, quan la història de la humanitat es comença a veure més clara i ens ofereix una àmplia perspectiva quan mirem cap al passat i una molt curta i previsible perspectiva quan ho fem cap al futur.

No hi ha cap dubte que els humans som l’espècie més poderosa del món, tot i que també ens agrada creure que gaudim d’una condició moral superior als altres animals que cohabiten amb nosaltres en el planeta, encara que en realitat, no sigui així.
I des de l’avantatjosa perspectiva que ens ofereixen les albors del segle XXI podem mirar al cel sense temors divins, sabent abans que res que Déu ha mort i, des del cel, podem contemplar l’univers, o la petita porció que veiem d’ell. Ara sabem sense cap dubte, que hi ha moltíssims altres mons semblants al nostre. Centenars de milers de planetes rocosos que orbiten al voltant de la seva estrella mare i en la seva càlida zona habitable. Planetes que sabem amb tota certesa que hi són però que ens separen immenses distàncies, ara per ara encara inabastables. I sabem que en aquest enorme univers regeixen les mateixes lleis físiques i còsmiques per a tots els que estem en ell. Sabem per exemple, que una supernova pot sorgir a partir de l’explosió d’una estrella nana blanca en les seves capes externes, o pel col·lapse d’una estrella gegant vermella, i aixó ocorre exactament igual a la galàxia d’Andròmeda, a la Via Làctia, que al Gran Núvol de Magallanes. També sabem que una estrella brilla a causa de la fusió termonuclear de l’hidrogen en heli que hi ha en el seu nucli, alliberant energia que travessa l’interior de l’estrella i després s’irradia cap a l’espai exterior. Això passa exactament igual en totes les estrelles de l’immens univers! i també sabem que les mateixes lleis bioquímiques que van originar la primera molècula replicant anomenada vida al nostre planeta, fa 4.000 milions d’anys, també l’han originat en altres llunyans mons. És evident que la vida és una constant en les lleis de l’univers.

Per això, em puc imaginar que en el fosc racó d’un ambient hidrotermal d’un llunyà exoplaneta que orbita una geganta vermella prop d’Orió, també comença a prosperar la vida, tal com va passar a la Terra. En aquell ambient propici, activat per les lleis de l’univers, certes molècules començan a combinar-se químicament entre si per formar unes estructures primer molt simples i que després es tornen més complexes, anomenades organismes. Les molècules encarregades de què el procés no s’aturi es diuen replicants. I quan les molècules replicants que anomenem ADN, produeixen més vida, també queden afectades per les inexorables lleis de l’univers: extingir-se o evolucionar. Però perquè passi això s’hauran de superar moltes dificultats i duríssimes seleccions naturals. Si malgrat tot encara sobreviuen, els organismes més forts evolucionaran a un nivell vital superior fins a transformar-se en una nova espècie. Però arribat a aquest punt, les espècies es diversifiquen per adaptar-se a ambients i maneres de vida diferenciats, ramificant-se. Només les espècies diversificades que millor s’hagin adaptat al medi ambient tindran possibilitats de sobreviure, la resta s’extingiran.
Tot això succeeix en milions d’anys i de tots els organismes que hagin evolucionat a partir d’un avantpassat comú, s’englobaran dins de la categoria del gènere.
Malgrat les moltes diferències físiques que es produeixen entre les diferents espècies, la més notable és quan en alguna d’elles, es desenvolupa un cervell extraordinàriament gran en comparació dels altres. Aquests grans cervells necessiten moltes proteïnes per viure i continuar el seu desenvolupament i aquestes proteïnes les troben devorant a altres espècies. Un cervell desenvolupat necessita consumir el 25% d’energia del seu cos quan està en repòs. Durant més de dos milions d’anys, les xarxes neuronals no pararan de créixer i l’animal resultant, si habita entre la comoditat i protecció que li ofereixen els arbres del bosc, necessitarà baixar d’ells per començar a caminar per la savanna a la recerca de nous territoris on hi hagin animals més grans que devorar. Inventarà eines per caçar-los i esquarterar-los i un dia, descobrirà el gran poder del foc. El foc obrirà la primera bretxa significativa amb la resta dels animals del exoplaneta. A més, el foc no només li donarà gran poder sinó que a més, alterarà químicament el gust del menjar i biològicament matarà els gèrmens i paràsits que l’infesten.

Però un gran cervell per si mateix, no evoluciona si no és col·laborant primer amb el ramat, després amb la tribu i finalment en estructures més elaborades anomenades cultures. El desenvolupament posterior d’aquestes cultures, s’anomenará història.
I sempre condicionat per les inexorables lleis de l’univers, lluitarà i acabarà amb totes les altres espècies semblants, encara que més febles, però que competeixen en el domini del mateix territori i sotmetrà a la resta dels animals del exoplaneta convertint-los en aliment, en vestits o en eines d’ajuda. Les lleis de l’univers, que són les mateixes de la natura, proporcionen sempre més avantatges als cervells grans, que saben utilitzar eines i que tenen unes estructures socials complexes.
El llunyà exoplaneta s’haurà convertit a poc a poc en el jardí exclusiu de l’espècie en imparable evolució, d’on obtendrà tot el que necessiti per subsistir, per continuar evolucionant i més.

Un cop convertit en espècie dominant i haver adquirit consciència de si mateix, per comprendre el complex món que l’envolta i el cel que contempla de nit, inventarà déus que adorarà i oferirà tota mena de sacrificis, per mantenir-los tranquils, que no s’emprenyin i que no li demostrin la seva terrible fúria. Després inventarà sofisticades religions que detindran la ràpida evolució haguda fins llavors, provocant llargs períodes de letargia.

Obro un parèntesi en la meva narració perquè ja sé que l’evolució i la història d’una espècie intel·ligent no es pot explicar amb un criteri determinista i no es pot predir perquè és caòtica. Hi ha tantes forces en joc que interactuen d’una manera tan complexa que una variació extremadament petita en l’impuls d’aquestes forces i en la manera de com interactuen pot tenir com a resultat diferències enormes. El determinisme és atractiu perquè implica que el nostre món i les nostres creences són el resultat natural i inevitable de l’evolució i la història. És natural i inevitable que visquem en nacions estat, que organitzem l’economia segons els principis capitalistes i que creguem fervorosament en els drets humans. La meva narració, basada hipotèticament fora del planeta Terra, intenta suggerir com les lleis de l’univers actuen sobre la biologia de les espècies en evolució i per això el meu determinisme és mes biològic que històric. Cada espècie evolucionada construeix la seva pròpia història, la que va des de ser unes simples molècules replicants fins a convertir-se en semidéus o fins a la pròpia autodestrucció. Assumir que la història no és determinista és assumir que avui en dia el fet que la major part de la gent cregui en el nacionalisme, el capitalisme i els drets humans només és una casualitat. I tanco el parèntesi.

Les religions, inventades per la mateixa espècie, són la causa que l’evolució es produeixi amb moltíssima més lentitud. Quan tot passa perquè un déu o uns déus així ho decideixen, la investigació, l’exploració i la creativitat s’aturen.
Només fins quan a mica en mica, en un llarg procés que dura mil·lennis, l’espècie dominadora del exoplaneta es va adonant que la influència divina no és tan determinant i comença a prescindir de les religions, quan el procés evolutiu torna a arrencar amb força i llavors ho fa de manera exponencial.
El que abans eren simples eines que li servien per dominar al món i a les altres espècies, ara és tecnologia i el que abans eren llibres sagrats, pregàries i litúrgies, ara són ciències físiques i matemàtiques.
Però per arribar a aquest punt, es necessita moltíssima energia. La població s’ha multiplicat tant, gràcies a vèncer epidèmies i malalties, ocupar territoris, obtenir minerals, construir imperis i consumir aliments, que el mateix planeta on habiten comença a ressentir-se. La població es dispara i no només els recursos amenacen de esgotar-se, sinó que també es deteriora el medi ambient.

Ara tot passa amb moltíssima rapidesa. L’evolució ja fa molt que va deixar de ser biològica. L’evolució és científica i cognitiva. De manera progressiva, els amos del llunyà planeta han anat arribant a la conclusió que podrien fer evolucionar més les seves capacitats invertint en recerca científica. A aquesta conclusió no s’arriba per una fe cega, com la de les religions, sinó que va quedant repetidament demostrat de manera empírica.
Han arribat a la conclusió que sense invertir en recerca científica, mai podrien arribar a caminar pel satèl·lit que els orbita, mai podrien crear microorganismes, ni mai aconseguirien desintegrar l’àtom.

Però no tot ha estat religió o revolució perquè paral·lelament s’han originat tensions i conflictes entre territoris, hi han hagut terribles guerres, ideologies, fanatismes i també profundes diferències socials, però paradoxalment aquestes crisis, en el fons, no han fet altra cosa que contribuir també a l’evolució dels habitants del exoplaneta.

Nosaltres, habitants del planeta Terra i encara que amb una història una mica més complexa, ens trobem vivint un present en un escenari molt semblant. No només encara no ens hem aconseguit desempallegar de les grans religions monoteistes del tot, sinó que assistim a la radicalització d’alguna d’elles. No obstant això, l’humanisme liberal ha anat guanyant terreny a poc a poc. Actualment els nostres sistemes liberals, polítics i jurídics, han abandonat la creença de l’existència de l’ànima i estan basats en la creença que tot individu posseeix una naturalesa interior, indivisible, que dóna sentit al món i que és l’origen de tota autoritat ètica i política.
Si he titulat aquest post com les lleis que regeixen l’univers és perquè crec en elles i crec que actuen en la selecció natural de la vida i les espècies, així com a posterior moderador de les civilitzacions.
Per això, aquestes lleis faciliten que en un ambient apropiat, es produeixi la vida, però aquestes mateixes lleis ho posaran tot molt difícil perquè només sobrevisquin i evolucionin els més llestos i els més forts. La resta sucumbirà.

En el llarg camí de la civilització a la super-civilització ja no caldrà ser el més fort sinó el més llest. La resta s’autodestruirà. Qui aconsegueixi arribar a aquest estadi superior sense autodestruir-se, haurà d’abandonar el planeta perquè l’haurà consumit totalment: de recursos i d’habitabilitat. Si desitgen sobreviure, perquè el que encara els hi quedi de biologia ho desitjarà, no tindran altre remei que colonitzar a altres planetes amb recursos.

Aquest és el camí, no massa llarg per cert, que encara els hi queda per recórrer als nostres habitants del llunyà exoplaneta. Així acaba el cicle, quan arribes al grau de super-civilització o de semidéu, podem dir-li com vulguem. Dependrà sempre de quant gran, mitjà o petit sigui el planeta pel que fa a recursos, perquè en el procés, els seus evolucionats habitants, han actuat igual que un virus i ho han devorat tot, en tots els sentits. 

I repeteixo, que els habitants de la Terra ens trobem bastant a prop d’aquest punt d’inflexió. Si no ens auto destruïm abans, el nostre planeta, a part de l’escalfament global provocat per nosaltres, és un planeta finit.
La NASA fa ja molts anys que en les seves missions contempla la possibilitat real de colonitzar planetes habitables. Mart no és habitable, però amb els anys si pot convertir.

Si en un futur, que lògicament jo ja no veuré, però que tampoc està massa lluny, els humans no tindrem més remei que colonitzar altres planetes per no extinguir-nos, puc assegurar que no ho faran ni els més forts, ni els més llestos, ni els més guapos, perquè només ho podran fer els més rics.

No se si aquesta decisió tan típicament humana, serà compartida per les lleis que regeixen l’univers.

 

 

“Fa setanta mil anys, la revolució cognitiva va transformar la ment dels Sapiens, amb el que va convertir a un simi africà insignificant en l’amo del món. La ment millorada del Sapiens tenia de sobte accés a l’extens àmbit intersubjectiu que li va permetre crear déus i empreses, construir ciutats i imperis, inventar l’escriptura i els diners, i finalment, fissionar l’àtom i arribar a la Lluna. Fins on sabem, aquesta revolució que va sacsejar la Terra va ser el resultat d’uns pocs i petits canvis en l’ADN dels Sapiens i d’una lleu reconnexió del seu cervell. Si és així, diu el tecno-humanisme, potser uns pocs canvis addicionals en el nostre genoma i una altra reconnexió al nostre cervell seran suficients per posar en marxa una segona revolució cognitiva. Les renovacions mentals de la primera revolució cognitiva van donar a l’Homo Sapiens accés a l’àmbit intersubjectiu i el van transformar en el amo del planeta; una segona revolució cognitiva podria donar a Homo Deus accés a nous àmbits inimaginables transformant-se en l’amo de la galàxia.”

Yuval Noah Harari, autor de Homo Deus.

1 Comments

Leave a Comments