Jo a aquest viatge, no vull anar

Crec que en el transcurs de la meva vida, he tingut la sort de viatjar bastant. He estat en molts països i en 1975 fins i tot vaig fer la volta al món, però reconec que ara als meus gairebé 69 anys, no hi ha res que em produeixi més mandra i angúnia que la de viatjar perquè des de fa bastants anys, ja no es viatja, es consumeixen viatges.
Tinc dos motius per justificar la meva angúnia: no suporto que m’organitzen els viatges i sobretot, no suporto la massificació. La meva dona diu que si no m’organitzen el viatge, no m’assabentaré de res i a damunt no trobaré un hotel com deu mana. Tot i que no estic d’acord amb ella, he de reconèixer que té raó, encara que vagi on vagi, organitzat o no, ningú evitarà que em doni de nassos contra la massificació. Ja no hi ha paradisos per descobrir. Encara que vagis a on creus que sigui el cul del món, hi trobaràs a un munt de turistes francesos, italians fins i tot algun català de la Garrotxa que han arribat abans que tu.
Quan dic consum turístic em refereixo al turisme organitzat que es fa cap a una destinació concreta, on s’inclouen viatges, allotjament, menjar i begudes, transport, oci, cultura, activitats esportives i compres, entre altres. Pel que, donada l’amplitud del sidral, el consum turístic és una indústria molt complexa amb incidència en diferents sectors i subsectors de l’economia.

Més enllà de la classificació del turisme per classes socials (de luxe o de masses), per tipus de destinacions (urbà, rural, de muntanya, balnearis o sol i platja) o per edat, la segmentació de la demanda turística és actualment molt alta, amb un creixement i una sofisticació que està sent imparable des de fa bastants anys.
Els grans tour operators posen a la nostra disposició una exhaustiva tematització de les destinacions, destacant però, només aquells aspectes que puguin ser atractius com a objectes de consum, excloent sempre la realitat, les condicions i circumstàncies del país a visitar i la seva població amfitriona. Però per altra banda, si que ens ofereixen tot un ventall de possibilitats al nostre abast a qualsevol indret: turisme cinegètic, turisme de negocis, cultural, religiós, de natura, gastronòmic, enològic, sexual, LGTB (sigles que designen col·lectivament a Lesbianes, Gais, Bisexuals i persones Transgènere), literari, de creuer, d’aventura, d’esport, de segona residència, educacional, d’investigació,  ecoturisme, turisme en llocs en els quals s’han produït tragèdies o per visitar les conseqüències del canvi climàtic, entre molts altres capritxos.

En aquest sentit, les destinacions visitades pels turistes-massa seràn sempre unes versions adaptades, comercialment beneïdes i uns espais il·lusoris i edulcorats, totalment predictibles i llestos per complir les expectatives. Qualsevol tret autèntic del destí s’inclourà en l’oferta sempre que aquesta autenticitat sigui del grat del visitant i proporcioni els consegüents beneficis econòmics al tour operator. En definitiva, l’oferta inclou tot l’escenari on viuran els turistes, potenciant, ocultant, disfressant i alterant els aspectes que resultin clau per a la seva satisfacció. D’aquesta manera, les destinacions turístiques s’han convertit en una recreació teatral que aporta als clients una percepció de seguretat i certesa suficients per exercir de bon turista. Resumint, una disneyficació de les destinacions turístiques.

El consum turístic també inclou l’estimulació d’una consciència col·lectiva a través dels mitjans de comunicació socials i comercials. Ja que la publicitat s’ocupa de fabricar el més important per garantir que la maquinària turística pugui funcionar eficaçment: el desig en massa de viatjar.
Per tant, encara que hagin existit persones viatgeres al llarg de la història de la Humanitat, aquesta forma de turisme respon i correspon directament a les societats de consum. Un tipus de consum turístic que és segurament la màxima representació del consumisme. Alhora que aquest model de turista es configura com un paradigma del consumidor contemporani.

A l’estiu, que és quan més moviment turístic de masses tenim a Europa i sobretot a les Balears, s’ha produït aquesta temporada passada, un nou fenomen al qual no s’estava acostumat: la saturació turística. Els incidents que van ocórrer al nord d’Àfrica i a Turquia van provocar una afluència sense precedents a les illes.
Les infraestructures mallorquines no van poder gestionar el tsunami turístic que els va caure al damunt. I de la saturació es va passar al col·lapse. I del col·lapse al rebuig de la massificació pel propi turista.

I mentre el turisme internacional massiu d’estada sembla acostar-se cada any que passa a una situació de saturació, la història dels creuers turístics sembla estar tot just començant. Aquesta modalitat té el seu origen en la fusió, d’una banda, de la indústria de l’oci i el turisme i per l’altra, la del transport marítim de persones. Així, el turisme de creuers representa una combinació entre transport, allotjament i entreteniment, unint en un mateix espai flotant les infraestructures necessàries per al desplaçament, l’estada, l’esplai i els altres serveis destinats als consumidors.
Tal com va succeir amb el turisme internacional d’estada, el gran creixement del turisme de creuers es va iniciar quan va deixar de ser concebut com un luxe elitista i va començar a comercialitzar-se com un luxe, però destinat a les masses consumidores. Encara que bastants anys més tard que en el turisme internacional d’estada, aquest procés de massificació dels creuers turístics va tenir resultats similars: fort creixement de la demanda i diversificació de l’oferta, reducció dels preus de venda i naixement de nous itineraris i destins.

El turisme de creuers és la modalitat que més creixement ha experimentat durant els últims anys i pel que es veu, el seu sostre sembla estar encara lluny d’aconseguir-se. Pel que fa a l’oferta, també està cada vegada més segmentada, a bord dels enormes transatlàntics, que arriben a tenir capacitat fins per a sis mil persones, s’inclouen serveis com pistes de tennis, de patinatge sobre gel, piscines, casinos, centres de bellesa, planetari, centres comercials, camps de pitch & putt, galeries d’art, centres de negocis, cinemes, spa, rocòdroms, trampolins, capelles, bugaderia, servei de revelatge de fotografies, i fins a una onada artificial per lliscar dins el creuer. Curiosament, l’important d’aquest tipus de turisme no és tant el país o la ciutat a visitar on el creuer fa escala, sinó les activitats i tot el merder que s’organitza dins de l’enorme hotel flotant.
Jo, que sento tenir l’ànima de mariner, que no em busquin si em perdo, dins d’un monstruós transatlàntic d’aquests. Això no és navegar.

I no vull parlar dels aeroports, enormes catedrals per al control, la selecció i distribució de ramats humans. I moltes vegades, en el transcurs d’una temporada turística, aquestes catedrals es converteixen en autèntics crematoris d’il·lusions.

No obstant cal dir, que el fenomen turístic internacional es tracta d’una alternativa de la qual queden excloses més de tres quartes parts de la població mundial i que no formen part de les societats de consum en la globalització econòmica. Aquest negoci ja saturat, només és relativament accessible als països rics, mentre que en els pobres, queda fora de l’abast de les possibilitats de la seva població. Per això, es tracta d’una mercaderia que està selectivament massificada, dirigida a unes classes mitjanes per a les quals aquest turisme s’integra dins dels seus desitjos, sistema de transport, capacitat de moviment i estil de vida.

És per això i per molt més, que viatjar avui em produeix una autèntica angunia.

579449-cruise-liners

Leave a Comments