Ja soc vell

Mai un home és massa vell per recomençar la seva vida i no hem de cercar que el que va ser l’impedeixi ser el que és o el que serà.
-Miguel de Unamuno
Envellir és com escalar una gran muntanya; mentre es puja les forces disminuïxen, però la mirada és més lliure, la vista més àmplia i serena.
-Ingmar Bergman
La vellesa comença quan el record és més fort que l’esperança.
-proverbi Hindu
En la joventut aprenem, en la vellesa entenem.
-Marie von Ebner Eschenbach
La maduresa de l’home és haver recobrat la serenitat amb què jugàvem quan érem nens.
-Frederich Nietzsche
Una bella ancianitat és, ordinàriament la recompensa d’una bella vida.
-Pitàgores
El vell no pot fer el que fa un jove; però el que fa és millor.
-Ciceró
Quan em diuen que sóc massa vell per fer una cosa, procuro fer-la de seguida.
-Pablo Picasso
S’és vell quan es té més alegria pel passat que pel futur.
-John Knittel
Els vells desconfien de la joventut perquè han estat joves.
-William Shakespeare
Envellir no és res; el terrible és seguir sentint-se jove.
-Oscar Wilde

S’arriba a vell molt sobtadament. Vull dir que encara que sembli que el procés passi gradualment, no és així: un bon dia t’adones de cop i volta, que ets vell. I sense pal·liatius. En canvi, el que sí passa gradualment és la decadència física i mental que t’afecta, un cop t’has adonat que ets vell.
Existeixen tones i tones de frases, enunciats i proverbis dedicats a reivindicar la saviesa, la serenitat i la bondat que comporta la vellesa, fruit de l’experiència viscuda, però crec sincerament que són frases i escrits de vells que necessiten justificar positivament el fet de ser vells.
Cal acceptar-ho, és clar, però ser vell és una autèntica merda.
En l’antiguitat, quan les persones morien als 40 o 50 anys, els pocs que aconseguien arribar a ancians eren una excepció gairebé miraculosa i per això eren venerats com una font de saviesa lligada a una certa superioritat moral que certificava la seva pròpia maduresa. Avui dia, en un món demogràficament envellit en el qual s’assenta una cultura que idolatra tant la bellesa i la joventut com amaga la lletjor i la vellesa, no es desitja ser pertorbat per res que pugui recordar la nostra data de caducitat. El cost social d’aquest desig és un progressiu descuit d’una franja d’edat en una societat que, a major quantitat de vells, menys sap què fer amb ells. No és per casualitat que els eufemismes per referir-se als vells, es multipliquin constantment: avis, seniors, adults majors, tercera edat i fins a quarta edat… en un intent de cobrir amb un mantell de respectabilitat als qui el rebuig cultural fa dels vells, un dels grups més discriminats. Aquesta exclusió és la raó per la qual totes les reflexions que es fan al voltant del envelliment, dins la nostra cultura mediàtica, acostumin a ser marginals, reflectint l’altra cara d’allò que ens resistim a acceptar. Així ho veig i així ho sento.
L’envelliment no és una condició “normal” pels que la patim, doncs vivim sota la creença que només els altres envelleixen. Aquesta auto exclusió narcisista és tan fràgil com detectable: una miradeta al mirall n’hi ha prou perquè el vidre ens torni una imatge inqüestionable del nostre aspecte. És cert que, en la meva consciència, em sento encara jove, però la imatge retratada poc o gens té a veure amb la reflectida en aquells dies més benèvols del passat, com si aquest ritual de cada dia em revelés, amb crueltat, certa incoherència entre el jo jove que m’acompanya dins meu des de sempre i aquest altre jo que contemplo, consternat, al mirall. Un rostre que, amb el temps, s’ha tornat una mica estrany.
Aquest enfrontament entre qui crec ser i el que sóc, m’ha portat a acceptar amb humilitat que aquest procés biològic és un mal incurable i sobretot dolorós. Durant les primeres etapes del cicle vital, el cos ens acompanya com un aliat silenciós, responent pràcticament a tot allò que li demanem. A l’envellir, d’aliat es transforma en enemic, traint-nos inclement, amb xacres i limitacions, com si es tractés d’un paràsit que ens ha anat corcant mica en mica. Com més sents que les cames no et responen, que la digestió s’ha tornat una molèstia, que la vista se’t ennuvola, que no sens la tele, com més sents al cos, més estrany se sent aquell que vaig ser, encara que sigui jo mateix.
I quan reconeixes que ets captiu del teu propi cos, aventurar-te, sortir del que és normal, alterar la rutina, canviar, viatjar o explorar territoris inexplorats suposa el risc d’enfrontar-se a adversaris amb els quals ja no et sents capaç de mesurar les forces. I aquestes fronteres no són només espacials. Amb l’avenir cancel·lat, és irrellevant aquella pregunta pueril de ”Què seràs quan siguis gran?”. Perquè el succedani és “Què vas fer de la teva vida?, com si la vida, sinònim de canvi i de futur, s’hagués petrificat en un passat cap al qual no hi ha ni retorn ni oportunitat de reparació.
És inútil, quan comença a despuntar la vellesa, intentar sostenir encara aquell jo social (tot i saber que el jo biològic ja no respon) i viure com a imatge reflectida -interiorizada- de la mirada dels altres. Desterrats del propi temps, a diferència dels que ens segueixen, els que envellim no només envellim per la mirada dels joves, també envellim per a molts dels nostres coetanis, aquells que corren darrere els joves i els ideals de la joventut, en l’anhel inútil que, com per osmosi, la força i rebel·lia juvenils els seran transmeses, enyorant aquesta edat presumptament daurada (i oblidant que en realitat, la joventut és també un període crític de la vida, ple de temors i conflictes).
Els vells i jubilats en principi, disposem de més temps i un dels exercicis més comuns és pensar, o millor dit, rumiar. En la seva forma reflexiva, l’envelliment sol propiciar el rumiar constant del que ha estat passat, el tornar una i altra vegada al que es va fer o no es va fer, o al que es va poder haver fet i no es va fer. És cert que el viscut persisteix, insistent i inquietantment, sota la forma del record. I és més cert encara que el passat com a tal, per la seva mateixa vaporositat (el que va ser, va ser), ja no es pot modificar. Amb la mirada interior, els vells ens preguntem sobre el que hauria estat si el passat hagués estat diferent. Penso que si no hagués fet tal o qual cosa, no hauria després passat allò altre, o tal fet desgraciat si el desencandenant inicial s’hagués evitat. Com un martell, aquests records et colpegen una i altra vegada.
Què fer, doncs, amb tota l’experiència acumulada, amb aquestes vivències que han generat seqüeles com ara el ressentiment, el remordiment o el penediment? Què fer tota vegada que es desitjaria canviar l’esdevingut en el no esdevingut, i transformar en esdeveniment allò que mai va esdevenir?
En general, les nostres emocions negatives procedeixen de la creença errònia que una única causa és la responsable de tot el que ens esdevé. Separant aquesta baula de la cadena de causes i efectes a la qual pertany, suposem que si aquest esdeveniment hagués estat diferent, les conseqüències doloroses podrien no haver-se seguit. Llavors ens sembla que tot va poder haver estat diferent. I això, creieu-me, resulta un mal rotllo per la ja precària salut mental de l’avi, doncs lluny de ser un remei, aquests pensaments es redueixen allò que els estudiants de lògica en diuen un contra-fàctic, un condicional que mai va ocórrer, com aquell que diu “Si Julio Cèsar no hagués creuat el Rubicón, la història de Roma (i del món) hauria estat una altra”.
I no només els vells. També els joves i aquells que no ho són tant veuen la vellesa com un mal que només el pateixen els altres, tot i que paradoxalment -a diferència dels negres i els àrabs, per anomenar només un parell entre tants altres grups discriminats-, els vells som l’única minoria de la qual esperen tots formar part, ja que l’alternativa és, òbviament, pitjor: morir abans.
Crec, i sincerament ho dic, que un cop arribat a vells, no cal aferrar-se obsessivament a la vida, desitjant complir com a mínim, fins a cent. Mentre la deterioració física i mental no sigui greu i puguis prescindir dels damés, pots anar campant i elucubrant com estic fent ara, perquè són dos dies. Després, és molt millor, morir. No puc ni vull imaginar-me decrèpit, invàlid, imbècil i mig cec, però viu. És absurd.

A fi de comptes, la vellesa espanta perquè preanuncia el fi de l’existència humana. No obstant això, vivim prenyats d’incerteses. I una d’elles, com diu el proverbi, “Ningú és massa jove com per no morir demà ni massa vell com per no viure un dia més”.

 

P.D: Un socorregut treball ha proporcionat una ocupació diària i fixa a tots els vells de la nostra societat: cuidar els néts.
Això sí, és una ocupació no remunerada. No es pot tenir tot.

Leave a Comments