Del PSOE a la independència

Quan vaig tornar a Espanya, després de set anys d’absència, en les primeres eleccions que vaig exercir el meu vot, ho vaig fer totalment convençut al candidat Felipe González, que fins llavors havia estat secretari general del Partit Socialista i cap de l’oposició al Parlament. Va guanyar per majoria absoluta en aquelles eleccions de 1982 i va ser president durant els tretze anys següents, el període més llarg d’un president de govern al país.
Si, ho vaig fer totalment convençut primer perquè sóc d’esquerres i considerava que l’Espanya de llavors, necessitava urgentment un canvi polític i social en aquella incipient democràcia, amenaçada encara per intents colpistes i que durant l’anomenat període de transició, havia estat governada per UCD, un partit fet de coalicions i que s’autodenominava de centre.
I segon perquè li vaig veure a Felipe González aptituds carismàtiques, orador convincent i sobretot creïble. Me’l vaig creure i penso que també desitjava creure-me’l.
A Milà, Itàlia i quasi en els finals del franquisme, havia pogut conèixer tant a comunistes com a socialistes quan estaven encara en clandestinitat. Tot i que els comunistes, em van semblar molt més potents i organitzats que els socialistes, també és cert que les seves arrels marxistes-leninistes i la seva dependència tan soviètica els atorgava un discurs molt ranci en temps on a França i Itàlia ja es parlava d’eurocomunisme, una nova tendència més oberta i amb més proximitat amb les classes mitjanes.
Aquella realitat viscuda a Itàlia, i un cop dins de l’escenari que s’havia originat a Espanya, em va fer acostar i acceptar ideològicament als socialistes, mai com a militant evidentment, sinó com a posicionament i simple votant. La versió catalana del PSOE encara no existia, a Catalunya hi havia l’històric PSUC una coalició de socialistes amb comunistes, que encara que en les primeres eleccions del parlament català va ser la tercera força més votada, pocs anys després en un congrés, el sector pro-soviètic del partit se separaria per formar el PCC o partit Comunista Català.
Precisament Felipe González, a l’oposició i possible aspirant al poder en les següents eleccions (suposo que a petició dels poders fàctics d’aquell moment), va forçar un gir polític i ideològic al seu partit després de la celebració del congrés anual, abandonant el marxisme com a ideologia oficial i es va configurar com un partit d’esquerra moderada.
Amb tot aquest panorama i amb un Borbó al cap davant com a cap d’estat, vaig votar a Felipe González perquè estava segur que aquell loquaç andalús, amb la seva jaqueta de pana i discurs convincent, aconseguiria treure’ns d’una Espanya negra i casposa i d’un franquisme que després de quaranta anys, encara pul·lulaba a l’horitzó, i a més perquè vaig creure que aquell Felipe suposaria el final de la transició i el inici d’una nova etapa democràtica més consolidada. I també perquè em vaig empassar aquella xulesca frase seva “a España no la va a conocer ni la madre que la parió.”
Vist ara, 35 anys després i amb la perspectiva que m’atorga el temps, m’adono de la meva gran ingenuïtat i la dels 10 milions que llavors vam votar  per ‘el cambio’. És igual que m’ho miri en fast motion o en slow motion, no importa perquè després dels vuit governs que van vindre després, hagin sigut socialistes o populars, avui la democràcia encara està molt lluny d’haver-se instal·lat en aquest vergonyós país anomenat Espanya, que segueix igual de negre i caspós, com fa quaranta anys.

En aquells temps però, vaig sentir una eufòria inusitada, plena d’esperança i energia, amb la que vaig votar als socialistes perquè ells eren la representació de la meves idealitzades esquerres. Estava convençut que van arribar disposats a modernitzar Espanya i reconec que en gran mesura ho van aconseguir. Amb les esquerres aquest país va adquirir una estètica a l’altura dels temps i va perdre d’una vegada la caspa. Van ser una sèrie d’accions contundents les que van contribuir a aquest canvi: l’exèrcit va deixar de ser protagonista de la vida nacional i el fantasma del colpisme va ser desactivat, Espanya va entrar al Mercat Comú i encara que avui no ho sembli, llavors era el paradís i amb el qual els nostres problemes seculars es podien començar a dissoldre a Europa. Els ciutadans vam ser obligats a prendre consciència de la necessitat i el deure de pagar impostos. L’avortament va ser despenalitzat. Els uniformes militars, sotanes i hàbits de monges van desaparèixer dels carrers i l’ombra de l’àguila imperial que encara planava sobre el nostre territori es va transformar en els colors vius de les motxilles, en els anuncis, en el disseny i en l’arquitectura. Els serveis públics van començar a funcionar i en els forns no et donaven la barra de pa amb les mans. No era poc, si a damunt s’havia aconseguit que la sanitat gratuïta arribés fins a l’últim ciutadà, que l’ensenyament fos obligatòri i que es fes la reconversió econòmica suportant dues vagues generals. Perquè ser d’esquerres significava llavors ser progressista.
Tot i això, després van arribar els errors.
El principal de tots va ser la pèrdua dels ideals que va deixar la terra cremada per a l’esperança de l’esquerra durant molts anys. La corrupció es va apoderar de totes les ideologies, fossin d’esquerres o de dretes i va convertir la política en un medi i en un modus vivendi, transformant el país en una claveguera.
Malgrat tot, vaig seguir votant als socialistes perquè en un país bipartidista i dividit, les opcions són tan limitades com simplement evitar que l’oposició o sigui la dreta, governi el país.
També amb els anys, la il·lusió i els ideals es van anar desinflant a poc a poc com un globus per les contínues decepcions, ja que em vaig adonar que darrere d’aquells discursos i dialèctica brillant, tan sols hi havia retòrica que solia acabar en res.
Semblava que la corrupció i els escàndols fossin inevitables. Gràcies a aquella gravíssima corrupció avui tenim a la també corrupte dreta al poder i amb ella, al marge dels seus fracassos derivats d’una economia en constant fallida, ha tornat a aquest país aquell gest castís, caspós i cutre, perdent pel camí molts dels drets socials aconseguits amb l’esquerra.
I el més greu de tot és que els socialistes no han après res.
El penós espectacle que ha ofert al món el PSOE aquests últims dies amb la defenestració del seu secretari general, ha estat vergonyós. I el Felipe, aquell loquaç andalús, amb la seva jaqueta de pana i discurs convincent, al qual vaig donar sempre el meu il·lusionat vot, convertit avui en un malvat colpista que lliura el seu partit a la dreta més reaccionària i, també estic segur que, “no lo reconocería ni la madre que lo parió”.
I com deia al principi del meu post, vist ara 35 anys després i amb la perspectiva que m’atorga el temps, no només m’adono de la meva ingenuïtat amb els socialistes, sinó que Espanya, l’Espanya profunda i castissa, l’Espanya borbònica i del Ibex 35, mai canviarà perquè no vol ser canviada. És molt molt de dretes.
I enfonsat en les meves terribles decepcions i vergonyes, gairebé en un estat diguem polític-catatònic, de cop i volta i gairebé imperceptible, vaig veure una llum. Una diminuta llumeta al final del massiu forat negre, ara fa quatre anys.
Una llumeta que despertava un somni amagat en el lloc més remot de la meva escorça cerebral. Una llumeta anomenada independència. Una llum que podria convertir-se en una realitat.
Aquesta llum que cada dia s’ha anat fent més gran i potent, m’ha fet tornar a sentir aquella eufòria inusitada, plena d’esperança i energia que vaig sentir llavors, fa 35 anys quan vaig votar als socialistes, amb l’única diferència que aquesta vegada, amb els meus 68 anys complerts, estic segur de no estar pecant d’ingenuïtat.

La grisa experiència viscuda després de 42 anys de monarquia borbònica esquitxada d’escàndols, em fa desitjar una neta Catalunya republicana.

La grisa experiència viscuda en els meus ossos durant la dictadura franquista, em fan desitjar una millor Catalunya democràtica en un nou país.

La grisa experiència viscuda amb els partits polítics espanyols, encara que siguin d’esquerres, em fan desitjar una Catalunya independent.

És un projecte il·lusionant i molt complex, en sóc conscient. Per aixó la política m’ha tornat a il·lusionar. Poden dir el mateix els espanyols?

Leave a Comments