Vi de déus

No és gaire fàcil trobar un bon turbot salvatge a les peixateries. En aquesta època de l’any, els exemplars que es venen, solen ser de piscifactoria. No obstant això i gràcies a un cop de sort, avui he pogut comprar a la Boqueria, un autèntic turbot salvatge.
Amb la part fosca del peix cap avall, l’he cuinat al forn amb una mica de vi blanc i una mica d’oli d’oliva. L’he col·locat sobre un llit de patates de pobra confitades i, cinc minuts abans d’acabar la cocció, l’he ruixat amb uns quants alls fregits amb bitxo, pebre vermell i vinagre. Una recepta simple i eficaç que convida a exclamar –un menjar de déus !
Naturalment el menjar dels déus cal acompanyar-ho sempre d’un bon vi de déus i brindar per Dionís el déu grec del vi, fill de Zeus i Sèmele, que la mitologia romana va convertir després en Bacus.
Amb tanta deïtat a la taula, no he pogut deixar de pensar en el ben muntat que ho tenien els grecs, amb tots els seus déus juntets allà a l’Olimp. Déus olímpics per a cada cosa i per a cada cas i amb un taranná molt humà i sempre a mà.

A les grans religions monoteistes la cosa canvia bastant tot i que també tenim bastants al·lusions al vi i a la gastronomia. Diu l’antic testament, que Noè va maleir al seu fill Cam perquè aquest el va descobrir borratxo i nu a causa d’haver-se passat amb el Yayin, que era vi en hebreu. Aquest fet no va semblar immutar a Jahvè, que en aquella època tenia un caràcter molt inestable i irritable, però va ser després el mateix Jahvè, qui va prohibir el consum de vi a l’interior del temple per allò de poder discernir entre el sant i el profà.

No obstant això, en el nou testament veiem la bona relació que va tenir Crist amb el vi quan en les noces de Canaan va ser la mateixa Verge, sa mare, qui li va comunicar que la festa perillava perquè calia més vi. També vam veure en el cenacle de Jerusalem que Jesús va prendre el pa i el vi com a símbols de comunió entre els seus apòstols. I l’apòstol Pau va escriure una vegada: “Ja sigui el que mengeu o begueu, o feu una altra cosa, feu-ho tot a glòria de Déu”. Consell que per cert, no està gens malament.
No és veritat que el budisme sigui estrictament vegetarià. El seu fundador Siddhartha Gautama, en els ensenyaments i textes del Tripitaka, permet menjar carn o peix amb excepció de la de cavall, elefant, gos, serp, tigre i lleopard. En canvi s’aconsella no beure  vi ni consumir intoxicants que puguin alterar negativament la ment.

Per als cristians, el vi de missa per a la celebració eucarística ha de ser del fruit de la vinya, natural i pur, elaborat amb raïms madurs, d’acord amb els tractats que sobre aquest tema es van fer en el concili de Florentino i de Tridentí, és a dir, no barrejat amb substàncies estranyes. És un vi preferentment blanc i dolç que habitualment, porta en la seva etiqueta la llegenda Apte per a la Santa Missa. En cas d’urgència però, pot ser utilitzat un altre vi, fins i tot el negre, sempre que sigui de bona qualitat, el que expressa la dignitat que té el culte litúrgic.

El vi kosher, és únic vi ritualment apte per a la religió jueva, que no es pot fer amb qualsevol vi, ja que per aconseguir la seva certificació cal que des del cep, la elaboració sigui controlada per una persona de religió jueva qualificada. La vinya ha de tenir com a mínim quatre anys i els ceps han de créixer sols. Posteriorment, només un jueu pot tocar i premsar el raïm per transformar-lo en most de vi i tant la maquinària com els objectes que entrin en contacte en la seva elaboració, hauran estat anteriorment netejats sota la vigilància d’un rabí. La càbala considera que prendre vi que no sigui kosher, obtura el cor i el cervell per a la captació de la divinitat i de la Toráa.

També sabem que el jamr (el vi) està prohibit en l’Alcorà i aquest es pot elaborar amb cinc espècies de fruits: raïm, dàtils, mel, blat i ordi, perquè la seva fermentació alcohòlica torba la raó. Curiosament permet el consum de vinagre provinent del vi. Per als musulmans, la prohibició del vi no només es cenyeix al consum personal sinó també a la tinença i tràfic d’aquest. Tot i això, la vinya es conreava tant a Orient com a Al-Andalus, cultiu aquest molt estès en zones de secà i es dedicava la major part de la producció a l’elaboració del vi tot i que també es produïa molt raïm fresc i de manera especial, les panses que formaven part en la preparació de molts plats de la cuina andalusa.
Encara que el discurs poc tingui a veure amb el vi blanc o negre, crec fermament que sigui cristianisme, islamisme, hinduisme, budisme, judaisme, sikhisme, mormonisme, etc., tal com va afirmar Karl Marx en el seu dia, la religió és l’opi dels pobles i, continua sent avui en dia, una autèntica xacra per la humanitat.
Per això i vist el que hi ha, sóc un olímpic convençut, pel que em quedo amb les vides, aventures, embolics i relliscades de tota la varietat de deïtats mitològiques que l’Olimp posa a la meva disposició.

I com que sóc olímpic i la meva religió m’ho permet, d’uns anys ençà, m’he anat decantant cap al vi blanc. El prefereixo sempre abans que la cervesa en l’aperitiu i per al menjar ja sigui per acompanyar peix, carn o també formatge. No és que això vagi en detriment de la meva apreciació pel totpoderós vi negre, però si que a poc a poc, he anat descobrint a través de la seva lleugeresa, suavitat i aromes afruitats, una gran versatilitat per adaptar-se a tot tipus de plats. Si a això li sumem la seva degustació en fred, tindrem una beguda ideal equiparable al cava o al mateix xampany. Amb perdó dels puristes.
I per seguir maxacant amb la vena històrica, no és cert que els primers vins elaborats per l’home fossin negres i els blancs no es produïssin fins al 1565 com diuen, ja que he sabut que al mateix Tutankhamon li encantava el vinet blanc. En el seu viatge al més enllà, el faraó va voler anar acompanyat dels millors vins dels seus cellers, elaborats amb tècniques pràcticament idèntiques a les nostres. En descobrir la seva tomba en 1922, es van trobar nombroses àmfores de vi amb inscripcions relatives a la seva qualitat, collita, procedència i elaboració. El que no se sabia fins ara, era si es tractava de vi negre o vi blanc. Els dubtes s’han dissipat quan, un cop finalitzat un recent treball d’investigació, utilitzant sistemes d’anàlisi molt sofisticats sobre els residus sòlids trobats a l’interior de les àmfores, han confirmat que la majoria havien contingut vi blanc, el que vol dir que en l’antic Egipte ja es bevia tant el vi blanc com el negre.

Leave a Comments