Temps de figues

A mesura que passen segles i mil·lennis, ens sorprèn constatar que els egipcis ja ho sabien tot. No tenien la nostra tecnologia però en tenien d’altres. Sabien astronomia, enginyeria, arquitectura, medicina i cuina, tant o més que nosaltres. Pel que fa al dolç, coneixien i utilitzaven les propietats de la mel, dels dàtils i d’aquesta infructescència coneguda com a figa. La figa, directe de l’arbre, en farinetes o melmelada, satisfeia la seva passió per la dolçor i sovint utilitzaven micos domesticats que els ajudaven a recollir els fruits de la figuera.
També hi ha autèntica passió per les figues al Magrib i a tota la Mediterrània Oriental.
La figuera (Ficus carica) originària del sud-oest asiàtic, que la trobem assilvestrada en llocs rocosos i càlids de la Mediterrània, és un dels arbres més antics i savis del planeta. Ha estat capaç de sobreviure durant milions d’anys suportant calors extrems i grans sequeres, ajudada això si, per una espavilada vespa simbiòtica anomenada blastòfaga que realitza la seva pol·linització introduint-se dins de les figues i que en l’esforç, perd sempre les ales. Una mil·lenària relació entre un insecte i un vegetal per assegurar la supervivència de les dues espècies.
Ara és temps de tardor, és temps de figues.
Jo sempre he dit que l’interior de Mallorca, tant a l’hivern com a l’estiu, fa olor de figuera. La figuera va ser una part molt important en l’economia dels pagesos mallorquins, les figues es menjaven soles, amb pa i formatge o amb pa i sobrassada, però eren importantíssimes i vitals per a l’alimentació dels animals, especialment els porcs.
Les figues s’assecaven al sol sobre canyissos i es guardaven per donar menjar al porc durant tot l’any, barrejades amb segó o amb figues de moro, fou un aliment barat i abundant. En temps de postguerra, fins i tot es llogaven figueres, ja que mentre hi havia figues, hi havia fruita a casa i menjar per als animals.
Avui en dia, altres temps, si les figueres han perdut la seva importància en l’economia rural, l’han guanyat en el paisatge. Són arbres esplèndids d’unes precioses fulles verdes i carnoses que a l’estiu exhibeixen tota la seva elegància i frescor mentre que a l’hivern ens mostren les seves nombroses i recaragolades branques plenes de formes i suggeriments.
Com els antics egipcis o com els magrebins, les figues són sens dubte, la meva fruita favorita. Mahoma ja va dir que si hi hagués una fruita que es pogués dur al paradís, seria la figa.
Farcides amb rocafort i pinyons estan realment suculentes. Un potent formatge barrejat amb la cremositat i la dolçor de la figa.
Per acompanyar-ho, un gotet de Porto.

Ah, una altra cosa, el que digui que la figa és un afrodisíac, està dient una collonada. Com sempre.

Leave a Comments